AMPLIACIÓ DEL MOLLET

 Explicar tant d’esforços, de tanta gent que va lluitar, és mal de fer. Però intentaré fer un petit resum de tants d’anys, i tantes traves, que tingué aquesta obra faraònica.  Excavar aquesta gran piscina, amb les eines d’aquells anys, ara la gent ho tindrà mal d’entendre.

 Si ens fitxem amb les primeres fotografies, veurem les característiques  dels cotxes d’aquells anys, res a veure amb les retroexcavadores,  i els camions de gran tonatge. Ara en ve al cap, com abans de l’any 1970,  a Inca per aplanar el desnivell que hi havia, on havien de construir l’Institut, el constructor em va contar, que baixaren unes excavadores que tenien els americans al Puig Major, i tot el poble d’Inca  va deixar les seves feines,  per veure aquella odissea, perquè veien, el que no havien vist mai.

 El Mollet es va començar a fer sense cap màquina, picant amb el tallant els cantons de Marès, que els traginaven amb carros, i així feren, la piscina més gran que puguem imaginar.  Una obra contra corrent, en vers de guanyar terreny a la mar, volgueren engrandir la mar, i ho aconseguiren. 

 El camí va ser llarg, amb moments de desànim per falta de doblers, i a vegades pensant caminar per endavant,  fent passes enrere.

 Ara aquell Mollet, està en boca de tots els que el conegueren, els que l’utilitzaren, els que el contemplaren, i a totes aquelles generacions de nins  que hi nedaven, o amb la canya hi anaven a pescar.

 Per altra banda, la part culinària, que entrava amb els llaüts, per nodrir de peix fresc a la Colònia, tant per particulars com per als restaurants. Quina diferència amb el primer Moll o Embarcador de Son Bauló, que fou utilitzat, just per  treure via marítima la pedra i la llenya, un parell anys abans que nasqués  aquella Colònia.

 Segurament alguns, ens podran contar vivències personals, anècdotes, o simplement alimentar els seus records.  Si algú ho vol fer, basta que ens els faci arribar.

 

El Port refugi,  ben prest  va quedar petit, i el parell de barques inicials, prest es va multiplicar, i cada un cercava posar la seva nau a cobro, i de la seva manera, per passar l'hivern.

És a partir de l’any 1946,  quan ja parlaven que aquell port era massa petit, i que feia falta una ampliació, per les necessitats de poder protegir més barques a Can Picafort.

El cas és que la història marinera ve de temps enrere, donat que dins la Badia d'Alcúdia, des del començament de la guerra civil,  hi hagué tal activitat, que l’horitzó que es veia des de Can Picafort  estava plegat de grans embarcacions.

L'artífex  de tot aquest trull, va ser el Comandat Joaquim Maria Pery Junquera,  que ja l'any 1937, a més de Cap del Taller de torpedes, estava al càrrec del 2 comandament de la Base de Sóller. Dia 3 de març de l'any 1938, amb el minador Júpiter, va a Alcúdia,  amb el personal del taller de torpedes, para preparar  el polígon,  per llançar aquests artefactes, i ja feren proves de bombardeig  amb tres destructors.

 L'any 1940 ascendeix a capità de corbeta, i retorna fent exercicis de tir, al polígon d'Alcúdia. A partir del gener de l'any 1941,   va moltes vegades  amb  les embarcacions,  preparant  el polígon de tir,  i aprofita per fer llançaments  amb els destructors:  Almirante Antequera, Ciscar, Alcala Galiano,  Gravina i Churruca. Durant el mes de novembre d'aquest any,  fan exercicis d'atac, fondeig de mines i rastreig  amb els  submarins I-2 i I-6.

Tot això apuntant a banda i banda de la Colònia de Can Picafort

Amb aquests estàvem, quan dia 27 de juny de l’any 1948, va arribar a Can Picafort, el nou  ecònom Llorenç Vanrell Ramis, el capellà del que deien, el m'hos han duit malalt.

Però ben prest pel seu caràcter, i per suggeriments  de la gent de la mar, es va posar al davant, amb d’altres com en Felicià Fuster Molinas, El comandant d’infanteria Gabriel Estelrich, el mestre nacional Josep Aguiló i un pagès, que nomia Llorenç Muntaner per moure fils, amb la finalitat de fer més gran el primitiu Mollet, l'embarcador de Son Bauló, així encara es deia, guanyant lloc a les roques, que hi havia a l’esplanada de l’anterior Port Refugi.

Just havia passat un any, i dia 26 de maig de l’any 1949, avançades les converses,  es  reuniren per decidir definitivament, i proposar l’ampliació del  primitiu Mollet.  Llorenç Vanrell ploma amb mà, va redactar la primera acta de la reunió, a la que hi assistiren  Antoni Aguiló March, Antoni Gual Ferrer, Antoni Bibiloni Pons, Antoni Fluxa, Martí Gual Morey, Miquel Capo i Capo, Vicenç Perelló, Felicià Fuster Molinas, Gabriel Estelrich, Josep Aguiló i Llorenç Muntaner,   i la va escriure  "Vista: des de fa anys, la imperiosa necessitat d'un abric per a les embarcacions d'aquesta Colònia, per satisfer la necessitat de peix, i estudiades les possibilitats i inconvenients, per a la construcció d'un embarcador i varador, es va prendre la resolució d'organitzar, pels fundadors ja esmentats, el "Club Nàutic de Can Picafort, perquè pugui dur a terme mitjançant la cooperació, dels seus socis i components de la Colònia, tan important obra.

Així va quedar constituït el Club Nàutic de Can Picafort. El primer president va ser Felicià Fuster Molinàs, qui va participar més endavant fent l’escullera, comptant amb la col·laboració de l’enginyer Gabriel Roca que estiuejava a Can Picafort.

 

Els socis fundadors van ser dotze, i Llorenç Vanrell soci d’honor, comparables als  apòstols, però amb altres interessos.

 

Segons va Contar Antoni Aguiló March a la Revista Can Picafort, van posar 500 pessetes cada un dels socis, que varen arribar a ser 50, a canvi les donaren una acció per aquest valor.  Començaren les obres amb un pressupost de 25.000 pessetes. Segons el projecte que el laboraren,  la profunditat havia de ser de 7 pams, és a dir 1,40 metres. L'havien de fer a mà, amb escoda o tallant  i les senalles. Les obres les feia un tal Ensenyat, però va ser un fracàs econòmic.

 

Segons informació de l’actual Club Nàutic publicat, a la Gaseta Nàutica, amb motiu del 75 aniversari, les aportacions anaven entre 500 i 1200 pessetes. Aquells anys els socis  es dividien amb tres grups. Els que tenien dret per amarrar la barca, i que pagaven 100 pessetes. Els socis protectors que pagaven 60 pessetes. i els socis de número que en pagaven 2 pessetes.

 

És a partir de l’any 1951 quan Espanya va sortir de l’aïllament polític, que afegit al procés de recuperació d’Europa, facilita la recuperació de la demanda turística.

 

Després d'en Felícia Fuster vam ser presidents del Club Nàutic,  Antoni Aguiló March  i més endavant Joan Sanz.

1964

 

L’any 1952 el Club Nàutic de Can Picafort, van demanar als socis que entreguessin les accions, per poder  comptar amb l’ajuda estatal, perden el dret a la propietat.

 

L'escrit al qual hem tingut accés ve a dir.

 

Havent-se constituït aquest Club, amb la primordial finalitat de construir un refugi, per les embarcacions a Can Picafort. Les obres que van ser iniciades amb èxit, aconseguint la realització d'una dàrsena, i havent arribat a una etapa, en què el finançament dels capitals complementaris, per a la prossecució d'aquelles obres, resultava exageradament agressius per als seus membres, hem requerit l’ajuda estatal, perquè les obres siguin una realitat.

 

Ha arribat el moment, d’aprofitar la mediació del Ministeri d'Obres Públiques, encara que per això s'exigeix la renúncia als drets adquirits, pels socis fundadors i copropietaris.

 

Atesa la generositat i l'altruisme, de tots aquells que amb les seves aportacions, van fer possible la iniciació del Club, de caràcter tan marcadament social, espera aquesta directiva, poder comptar amb aquest acte de renúncia necessari, per possibilitar l’ajuda estatal indispensable, per a la conclusió dels nostres propòsits.

 

La Directiva espera amb aquesta petició, haver dut a feliç terme a les seves gestions, tan magníficament secundades, a tota hora pels seus socis.

1952

Després hi va participar, Antoni Garau Mulet que estiuejava a Can Picafort, qui va ser cap de costes a partir de l’any 1964.

 

Fou l’any 1965 quan la Direcció General de Ports i senyals Marítimes,  va legalitzar els solars portuaris, que ocupaven  la zona de domini marítim terrestre, on ja hi havia el varador, la dàrsena i l’embarcador.

1970

 

El Club Nàutic va obtindre una concessió per 99 anys, que no va arribar a utilitzar, donat que l’any 1982, el Ministeri  d’Obres Públiques,  va anul·lar l’ordre de la concessió. L’any 1987 el mateix ministeri, va acceptar una reducció del 50% del cànon d’ocupació, i va limitar a 40 anys el període d’explotació del Port. Però aquest any el Port, ja estava en mans de la Societat Anònima, qui a més s’havia fet càrrec dels deutes del Club.

 

 

1968

 

Aquesta és un poc la història de l'ampliació del Mollet,  que igual que altres Clubs era donar abric  als velers altres embarcacions  dels veïnats i als llaüts dels pescadors del lloc. El primer reglament,  feia constar que a més de la finalitat  portuària,  el Club havia de ser un exemple,  de promoció  de l'activitat social cultural i esportiva.

 

 Com una gran piscina  segons es pot veure a les fotos aèries va ser el Mollet de Can Picafort  fins a l’any 1979 en què varen començar les obres  per fer un Port de 500 amarres que també tingueren molts d’entrebancs   fins a l’any 1985 en què se’n va fer càrrec de les obres la Sociedad Puerto Deportivo Can Picafort  S. A.

 

Però aquesta part, mereix un detallat estudi a part.

1975

ALTRES FOTOGRAFIES

ESCRITS REBUTS DEL LECTORS.

 

JAUME MULET

 

Ann és pont del Mollet nou,  en Miquel Capo,  fill de l’amo Pep Capo, i jo Jaume Mulet. 

 

Nosaltres tindríem 12 o 13 anys,  quan fèiem ses obres, noltros anàvem per amunt les roques, per veure dos operaris que eren  picapedrers, que tenien uns braonnazos, braons als braços, i ens quedàvem embadalits, metre ens miràvem i ens dèiem, que són de forts!!, quina força que tenen!!.  Els havien agafat a força de donar cops, de picant amb el tallant, i amb unes  grans manuelles de ferro, amb les quals  anaven fent és forat.

 

Quan l’obertura  d’allò que tu anomenes sa piscina, estava a punt d'obrir, quedava la franja estreta per entrar, tothom estava a l'aguait.

 

Un dia l’amo Pep Capo, quan estàvem a Can Pau,  el (Bahia Bar), allà hi havia mon pare amb ell, amb una seria de gent, i ens va dir.

 

Auu. Al·lots, dirigint-se a en Miquel i jo,  ens va dir, au anem, i ens van fer pujar amunt sa creueta, que fa és pal amb s’antena, per dur sa vela, que diríem, o que hi posaven és para-sol per fer s’ombra.  Allà asseguts noltros dos, El patró l'amo en Pep Capo va enfilar per entrar, i vàrem fregar pel fons, aquells dos metres, de la nova obertura, que  diga-li que eren més alts.  Va ser la primera barca que va entrar, i amarrar dins és nou Mollet.  En record beníssim.

 

Va ser per noltros una alegria immensa. La Gent que mirava des de fora,  ens saludaven, i en miquel i jo, saludant a sa gent, com si fóssim els conqueridors de l’espai.

 

L’espai del nou Mollet.

 

Això és la història, que ara m’ha agradat molt recordar, ara quan he llegit el teu escrit.

 

Jaume Mulet Ferragut