ESCOLA DE CAN PICAFORT. Anys 50.

 SA CARRETERA ALCÚDIA ARTA

Tal com es pot veure al mapa militar l'any 1936,   la carretera d'Alcúdia, era l'actual Passeig Colon, que en arribar al que anomena el Clot del Metge, entroncava cap a la carretera de Santa Margalida. Anys més tard, hi va haver una gran activitat constructiva d'obres  militars. Anteriorment, l'any 1933,  ja havia arribat la xarxa Elèctrica amb motiu de les obres de l'hotel Golf.

Però és l'any 1941, despres de la Guerra Civil, quan es construïren,  primerament,  els nius de metralladores, baix la responsabilitat del general, Ricardo Fernandez de Tamarit, utilitzant presos tancats en els camps de concentració.  Seguidament, es construïren les torres d'enfilació, anomenats obeliscs.

Dia 7 de gener de l'any 1953, tenim notícies, de la denúncia per tallar 120 pins, per la construcció de la carretera.  Dia 11 de febrer de l'any 1954, es produeix l'expropiació dels terrenys, per construir la carretera que arribaria a Arta. Així comença una gran empresa,  que va necessitar molta mà d'obra, i vingué gent de la península  a treballar. La construcció de la carretera, tenia un inconvenient afegit,  que era travessar dunes d'arena.

Maria Concepció Alòs Domingo

S'ESCOLA

Aquest mateix any 1953, una mestra acabada de llicenciar, és destinada com a numerària a Can Picafort, per fer escola a un petit poble de Son Bauló.  L'any 1954, ja tindria la plaça definitiva.  Entre els alumnes, en tenia  dels que ara diríem adults. Alguns que havien vingut a fer feina amb motiu d'aquesta obra faraònica.  Ella deia que  tenia 12 al·lots analfabets.  Anaven els vespres, a aprendre la Cartilla, és a dir, a llegir i escriure, o aprendre a sumar.

Cartilla escolar anys 50

Aquesta al·lota nomia, Maria Concepció Alòs Domingo, que havia nascut a Valencià dia 22 de maig de l'any 1922, quan tenia 30  anys. Estava casada amb  el periodista, Eliseu  Feijóo, que l'any 1950 havien destinat a Mallorca,  com a director del diari Balears.

L'escola estava, on és ara el carrer Isabel Garau 23, abans  anomenat Jaume I.  Allà visqué els primers anys. Tenia uns pupitres de fusta per a nins petits, amb el forat per posar el tinter. 

 

Els alumnes també utilitzaven llapis per escriure, La mestra  en tenia una de blau i vermell, que utilitzava també com a punter.   Tenia una pissarra negra,  i guix per escriure.  

L'aula els  vespres estava il·luminada, amb llums de carbur, un estava amunt la taula de la mestra, i l'altre penjat amb un fil de ferro, a un tauló en mig dels alumnes.  Per culpa de l'oratge, alguns dies  s'apagava la flama contínuament.

 Aquests adults, que  la gent les deia forasters havien vingut com a mosques i de dia feien feines  tals com traginar l'alga en carros, fer parets o a posar alquitran a la carretera que estava en obres.

Alguns dies o caps de setmana, també es dedicaven a anar a la punta dels fenicis,  a cercar or, o coses de valor on hi havia la necròpolis de Son Real. Al final la gent alarmada, va donar part, i l'any 1957  l'arqueòleg Miquel Tarradell, és posar al davant de les excavacions.

Aquests joves  estaven ben torrats pel sol, i mols duen barba de dies. Alguns també anaven  a fer feina, als horts dels voltants, o anaven a picar pedra, a ses obres de sa carretera.  És dissabtes descansaven, cosa que aprofitaven per menjar bé, i beure vi.

LA MESTRA

l'any 1943 es va casar amb Eliseu Feijóo, qui va ser enviat a Palma com a director del diari les Balears. Mentrestant na Maria Concepció,  va estudiar Magisteri, i es va graduar l'any 1953. Va ser destinada a Son Bauló, com a supernumerària.

Va agafar en principi la feina, igual que fer un apostolat, fent escola per nins i per a adults, a qui  no les cobrava. Ella mateixa a guiava el seu menjar, dins una ruïnosa  habitació, que el govern li havia deixat. A l'hivern passava molt de fred. 

Però el curs següent, li van donar la plaça en propietat, i es va espavilar.

Es va instal·lar a la Fonda Mandilego, que a l'hivern tenia poca demanda, on li cobraven un preu especial,  però ella la trobava un poc cara. Tenia l'avantatge, que  trobava el menjar fet, i tenia aigua calenta a l'habitació, a més d'una estufa de petroli.

Va començar a cobrar als adults,  i les venia els articles escolars. Ella era una dona pàl·lida, i un poc encorbada d'espatla, a més havia d'aguantar, l'olor dels llums de carbur que feia pudor.  Sobretot a la darrera hora,  que ja li pegava són, i li queien ses pipelles.

CA SES MONGES 

Uns dels nins que vivien a Can Picafort  a l'hivern, on just  hi havia a  uns 250 cases  d'estiueig, però pocs, eren els que hi vivien tot l'any eren: Vicenç Mandilego Sastre, fill d'en Jaume Mandilego. Els fills de Gabriel Perelló, de Ca sa Rosa, que aquest mateix any s'havien traslladat, al cap de cantó del carrer Jaume I i Jaume II. El de can Fava, en Pep Vives, nascut l'any 1934. Els fills en Jaume Mostatxet. i es d'en  Joan Biniaco. La família Galmés, que estaven a Santa Eulàlia. La família Triàs. Pep Tarongí de Sineu.Biel Riera de Muro, entre d'altres.

Els que estaven amb edat infantil anaven a  Ca ses Monges, els primers anys. En ser un poc més grans, anaven a escola al poble d'on provenien o hi tenien família. 

El convent  s'havia inaugurat dia 6 d'agost de 1944. L'ecònom de Santa Margalida, Pedro Santandreu,  havia convençut Isabel Garau,  per fer i  donar un convent, a la seva casa,  per l'atenció als malalts, i a la formació de la Joventut. Les primeres monges foren Sor Aurèlia Segui, Sor Emilià Mascaro i Sor Gemma Aguiló.

Convent Can Picafort l'any 1944.

***

 Relat escrit a Las Hogueras.

Conxa Alòs

Premi Planeta 1964

La novel·la escrita estant a Can Picafort 1953 1954 Descriu paisatges reals, i personatges amb els noms canviats. L'escriptora ens introdueix com va veure el poble de Son Bauló i les xafarderies dels residents.

...

TRADUÏT

-Bola, boa, bola.

 La veu és indecisa, lenta, abrupta. El front ombrívol, assossegat i fix com la mirada d'una serp.

 -Booma.

 -No, booma, no. Bota.

 -Bota.

 -Això, bota. Segueix.

 Daniel Sánchez el Monegro. Podia ser un ós o un d'aquells grans micos que s'exhibeixen als zoos. Com aquell que van tenir entre barrots al passeig de la Murada, sota la catedral, i que les beates van fer treure. Van signar entre totes, una denúncia adreçada al governador civil, en què deien que el mico es passava tot el dia fent indigències, i que era un mal exemple per als nens.

 

-Bota, boa, be, ba, bi, bo, bu.

S'acosta el moment d'acabar la classe. Hi ha una fatiga avorrida al cap d'Asunción Molino, la mestra, als ulls i a l'esquena, una mica encorbada. Va assenyalant les lletres amb un llapis gruixut, blau, per una banda, vermell per l'altra.

 -Bi, bo, ba... Toooma.

 -No. Toooma, no. Bota.

 -Bota.

 -Això, bota. Segueix.

 El llum de carbur que hi ha sobre la taula de la mestra,  reflecteix sobre la paret, darrere seu, un cercle blavós, que s'encongeix i s'estén crepitant. El cap d'Asunción Molino és allà una ombra movible, poderosa, gran.

 -Bola, boa, bola.

 -Bé. Segueix.

 L'altra llum, també de carbur, està enganxada en un filferro arrestat d'una biga. Il·lumina els pupitres, els petits pupitres on s'asseuen els adults. Estones oscil·la, i els dies de molt de vent s'apaga contínuament.

 Els adults. No són de l'illa. Gent de l'altiplà  i del sud que fuig de la seva terra de fam. S'agafen a qualsevol treball: traginen algues, aixequen tant parets com tiren al quitrà calent a la carretera. Ara a Son Bauló, des que van començar el camí que portarà fins a Cala Ratjada, han acudit com a mosques. Els illencs els anomenen forasters.

 -Ba, be, bi, bo.

 Daniel Sánchez guarda vaques, enderroca arbres, cava la terra i, de vegades, condueix un camió sense matrícula. Els diumenges, des que a la carretera de Son Real es va descobrir la necròpolis de l'edat del bronze i a la gent del poble li va donar per dir que hi devia haver unces d'or enterrades, cava infatigablement a la Punta dels Fenicis. Colpeja lenta, constant i durament la terra i les pedres, com si colpegés un drac enterrat viu, o un home odiós mort per ell.

 -Bi, bo, ba, booma.

 -No. Booma, no. Bota.

 -Bota.

 -Això, bota.

 -Ba, be, bi, bo, bu.

 Als pupitres hi ha dotze adults. Dotze analfabets. Barba tancada, pell fosca cremada pels aires i el sol. Algun treballa als horts del voltant. Els altres piquen pedra a la carretera de Son Real. Una carretera que portarà al morro més allunyat de la badia.

 -Bi, bo, ba, be.

 Dotze analfabets. Cap de l'illa. Amb castellà apocopat i pobre, ple de sons guturals. Els dissabtes beuen vi fins a tornar tontos. Des dels rials de l'altiplà, des de les terres seques del sud, on hi ha síquies àrabs ignorades, negades i maleïdes, venen fins a costa, com una gran taca que avancés sense ànima i cega.

 -Bola, boa, bola

Daniel Sánchez va començar a aprendre la cartilla el curs passat. Va aparèixer a Son Bauló, a finals de l'hivern, solitari i taciturn. És l'únic de tots els forasters, que no ha portat ningú de la família, ni parla mai del seu poble.

 -Bé, bo, bi, be.

 -Molt bé.

 L'expressió de l'home és immòbil i ombrívola. Amb fustes que tothom hauria jutjat inútils, s'ha construït una cabanya al costat del torrent, en un lloc tranquil i allunyat, on les aigües de l'hivern han format un recés quiet, ple de granotes, un llac, com diuen al poble, un llac verdós, amb un fons d'algues, i una vegetació immòbil. Cada vegada que la mestra, fent una passejada, ha creuat el turó del torrent, ha pogut veure'l a través dels pins, a la porta de la seva cabanya, llegint amb ferocitat in-fatigable, estudiant la lliçó, amb la cara enganxada a la cartilla gastada, escarquillada per les voreres. L'ha pogut veure escriure, al seu quadern infantil de pàgines ratjades.

 -Ba, be, bi, bo, bu.

 <<Si un home de naturalesa superior, s'ocupa de la nostra educació, qui sap el que podríem arribar a ser.>>>

 La cita li ve al capdavant Asunción Molino, i una ganyota irònica, cruel, com un fil de somriure, li creua la boca, encara que la seva cara segueixi semblant severa, i esquitxada de totes les ombres que la llum de carbur, lliure i inquieta, dona a les superfícies i als rostres.

 Asunción Molino fa deu anys que és mestra. Ja no és aquella noia ingènua, que creia que l'educació ho podia tot. En canvi, ha començat a tenir una certesa absoluta, i gairebé fatal, que els destins dels homes ja estan marcats. Creu que els éssers humans s'aboquen a un fi o a un altre segons el bressol, el medi, l'herència biològica, les glàndules... Sospira fatigada:

 

-¿Per què no vas anar a l'escola de petit, Daniel?

 Una profunda sorpresa als ulls immòbils.

 Els travessa una espurna i, després, mesuren la mestra de cap a peus. Aquesta dona que l'ensenya a llegir, l'ha cridat pel nom, i li ha fet una pregunta. Li xoca això i immediatament, instintivament, es posa en guàrdia contra l'assalt, com si la llum d'un llampec li revelés alguna cosa inesperada, un home amagat al costat d'un arbre, o una bèstia a l'aguait.

 

-El meu pare em necessitava.

 Quan Asunción Molino, va arribar a Son Bauló de supernumerària, va pensar en les monges que anaven al Congo. Ella també faria apostolat. Va fer sacrificis pels nins i feia classe als jornalers sense cobrar res. Es guiava el seu propi menjar, i vivia a les ruïnoses habitacions, que el Govern  li havia destinat en destinar-la aquella plaça. A l'hivern passava fred, i un dia de juny, en obrir-ne una finestra, li va caure un drago viu dins de la brusa. Gairebé li va fer un atac de fàstic.

 Al curs següent, nomenada ja mestra en propietat, es va instal·lar a la Residència.

 La Residència, exceptuant els mesos d'estiu, sempre era buida i a l'hivern li cobraven un preu especial. Tot i això, seguia sent cara per al seu sou. Però era temptador i còmode, trobar el menjar fet en acabar la feina amb els nins, i també ho era, disposar a l'habitació d'aigua calenta, i poder proporcionar-se una estufa de petroli. Va començar a cobrar les classes dels adults, i comerciar amb articles escolars.

 

-I a què ajudaves el teu pare?

 -Carregàvem.

 La mira de cara, tallant.

 -Ja.

 

A Daniel Sánchez no li agrada parlar. Quan una persona li fa preguntes, sent alguna cosa molesta que l'envaeix. Es diria que és vergonya. Pot ser també timidesa, o por, encara que ell no sap si és algun d'aquests sentiments, ni  s'ho ha demanat mai. Mira la mestra, descobrint immediatament que és una dona. Però una dona que no li agrada a ell. És pàl·lida, carregada d'esquena. Deu saber-ho tot, totes les coses que els altres ignoren.

 És una dona, però no inspira res. Cap desig. No és com les banyistes de l'estiu, amb les cuixes a l'aire i rient quan les toca l'aigua.

 

Demà estudiaràs aquesta lliçó: tapa, topa, tipa.

 Asunción Molino assenyala amb el llapis la pàgina. La marca amb una petita creu de color blau.

 

-Ara ves al teu lloc, copia les sumes i les restes de la pissarra i les fas.

 -Sí, senyora.

 Daniel Sánchez, musculós, gran, amb la jaqueta a punt d'esclatar-la. Una jaqueta arrugada, curta de màniga, que l'oprimeix, perquè de cop,  ha d'anar abrigat amb una camiseta de pelfa grossa, o dos jerseis vells. Va cap al pupitre. Seu, la cadira cruix. Treu de la seva butxaca, una llibreta enrodillada amb ella mateixa, com un tub. Xucla el seu llapis curt, gastat, crispa violentament els dits amunt  ell, i es posa a copiar amb ferocitat, les sumes i restes de la pissarra.

 La mestra pensa que al cap d'una estona, estarà a la seva habitació. A l'escola fa fred, i el carbur fa pudor. Enyora la calor de l'estufa a l'habitació de l'hotel, el sopar i, després, al llit, la llum confortable sobre la novel·la que té començada.

 

-A veure, Fulgenci. Aquí. Llegeix.

 La mar, ofegadament, brama fora. Fulgenci Trujillo, té el dit gros de la mà dreta amputat. Però pot moure allò que li queda per ajudar-se a la feina. En realitat, s'ha acostumat a tenir-ho així, més curt, sense la falange de dalt, i diu que no li fa cap falta.

La mestra procura no mirar-ho. Li impressiona i li fa una mica de fàstic.

 L'olor del carbur, durant aquestes dues hores de classe nocturna, acaba fent-li la impressió, que porta una pomada impregnant-li les fosses nasals, una pomada que li produeix una picor efervescent i aspra.

 

-Ma, em, mi, mo, mu.

 -La meva mare em mima.

 A la mestra li entra una somnolència sobtada, i les pipelles se li tanquen amunt els ulls. Dotze analfabets, dotze homes barbuts, sense afaitar, asseguts en uns bancs de nin, fets per als nins. Se'ls imagina amb una corda que els ferma a tots, coll amb coll. Un contra l'altre. I ella diu a algú que no reconeix:

 

-Ja els poden fer fora al mar. Ara dormen i serà fàcil.

 I afegeix:

 -De totes maneres, per què han de continuar vivint. No tenen salvació.

A LA PREMSA 

Gracies a la revista Sa Plaça.

2