FUNDACIÓ CAN PICAFORT. Dia 2 de juny l'any 1911.

Amb  la  finalitat  d'establir  una Colònia,  a  la Possessió de Son Bauló, es  va  aprovar  el plànol  d'en  Lluís  Cardell, que  era  el propietari  i  promotor  de  la  possessió   i una  franja  de  Santa Eulàlia. 

El plànol que havia  presentat  a la direcció d'obres públiques,  va ser autoritzat, pel governador civil  de les Balears, que en aquell moment,  era Agustí de la Serna. 

Aquest fet va tenir lloc, dia 2 de juny de l'any 1911.

Aquesta data fundacional és bàsica, donat que amb aquest document, es permetia segregar solars davant el notari,  i registrar-los en propietat.  Podem dir que aquest  dia, és el naixement de la Colònia, i com a tal es pot celebrar.  

Can Picafort és un poble jove, que l'any que ve, just farà 115 anys.

Apunteu bé aquest dia, per posar cada any una espelma més. Recordeu que fa anys cada dia 2 de juny.

Aquesta informació surt a les escriptures notarials, que he tingut la sort de poder consultar, estan redactades per distints notaris, entre els anys 1912, 1925 i 1931.

Pot ser  que anteriorment a aquest dia, hi hagués alguna construcció feta,  com era la casa del metge Garau, que la va edificar  on hi havia la barraca d'en Picafort.  La d'en Miquel Socias, que va ser la primera fonda Mandilego,  que més o manco estava, allà on hi havia  la barraca d'en Barret. Però  aquestes construccions,  es feren just amb permís de la propietat, i sense cap dret a escripturar-les.

Totes aquestes cases quedaren perfectament alineades, tal com encara es pot veure avui dia.

La primera casa de Can Picafort.

La barraca d'en Barret, ja descrita per l'arxiduc,  i anys després la d'en  Picafort,  eren on vivien, o es refugiaven  els vigilants, assignats per l'ajuntament de Santa Margalida. La seva tasca era la de vigilar, les entrades de persones per la mar, en temps de pandèmies, o altres menesters.

L'any que el metge construeix la primera casa, en Picafort ja no exercia. Va morir l’any 1899, quan tenia 85 anys.

DIA 2 JUNY DE L'ANY 1911.

Detall de l'escriptura, de l'any 1931.

Aquesta informació posa ordre, a una crònica d'aquell temps, escrita pel vicari Parera, a la revista  Sa Marjal de Sa Pobla, que la va publicar l'any 1915, amb el motiu de què Vicenç Mandilego, dia 31 de maig  d'aquell any, havia fet beneir un Llaüt a "Campicafort".

De totes maneres quadra perfectament dient: A partir de 1911, la gent hi ha construït tantes cases, que ja són 22.  Aquestes informacions, les hi havia facilitat, en Benet Varela, carabiner, i Guillem Santandreu Amengual, l'erudit secretari.

És clar que el secretari de l'ajuntament, tenia constància del permís, que havia obtingut el promotor, dia 2 de juny d'aquell any, a més ell tenia escripturat un  solar, a nom seu.

Escriptura de 3 d'abril de l'any 1931.
Diu dia 2 de juny de l'any 1911.

 

Detall de l'escriptura de 27 novembre de l'any 1925.
Diu dia 2 de juny de l'any 1911.

Detall de l'escriptura de dia 16 de gener de l'any 1912.
Diu dia 2 de juny de l'any passat, (1911).

Els orígens d’una colònia, nascuda amb esperit i visió.

Quins motius tenien aquests primers propietaris, per comprar solars arran de la mar?

He publicat algunes investigacions, estudiant qui eren alguns dels primers propietaris, de les cases de  la urbanització de Can Picafort. Cap d’ells era pescador de professió.

Com també era evident, que l’objectiu de crear la colònia, no era agrícola. Per tant, no es podien acollir a la llei de colònies ja caducada, segons va escriure Bartomeu Pastor.

Si algun dia trobem el permís que va donar el governador, tal vegada ho podrem aclarir.

Els propietaris eren senyors, amb moltes propietats al seu poble, alguns, a més tenien carrera. Això és important, dat que contrastava amb el fet, que   la tassa d’analfabetisme,  era de prop del 95 %. Per tant, eren gent benestant, i la majoria  tenia servei domèstic, criats, que els acompanyava a passar l’estiu.

Per tant,  un dels motius podria ser.

Que per aquells anys, un biòleg francès, que nomia René Quinton, nascut l'any 1867, va desenvolupar una teoria.  Deia que l'aigua de la mar, podia reconstruir les cèl·lules malaltes, a més fou el creador del plasma Quinton.  L'any 1904  va publicar, la seva obra mestra titulada; L'aigua de la mar, un medi orgànic.

És probable que el metge Garau, es convertís amb defensor  d'aquestes teories, per curar diverses malalties,  que canviarien  el comportament de la gent d'aquells anys. Entre els primers propietaris, almanco tres més, estaven relacionats amb la medicina

Amb els anys, l'expressió  utilitzada per la pagesia,  que deia  que anava a rentar-se a la mar, va canviar,  per la d'anar a prendre banys, com a teràpia saludable.

Aquests primers propietaris no depenien del seu treball, per poder descansar. No fou fins a l'any 1931, quan sa decreta el dret, a tenir 7 dies de vacances pagades. Cal recordar que l'any 1933, a Can Picafort, es comença la construcció de l'hotel Golf, que volia imitar a l’Hotel Formentor. 20 anys després, van reiniciar les obres, donant lloc al que seria la futura Residencia.

LES PRIMERES FESTES A CAN PICAFORT.

El programa de festes que ha localitzat Antoni Mas, surt publicat al diari l'Última Hora, publicat dia 12 d'agost de 1913. 

Aquest diari s'autodefineix com, un diari de la nit, d'informació, i literari, artístic. També publicaven les festes que es feien als pobles de Mallorca.

Diu així:

A Santa Margalida al Caseriu que li diuen Can Picafort,  tindran lloc els següents festejos.

Dia 15  divendres.

A les 14 hores.  Recorreran els músics la barriada, tocant un bell                             pasdoble.

A les 15 hores.  Carreres  d'homes, dones i nins

A les 17 hores.  Ball amb gaita i tamborí. És a dir les xeremies.

A les 19 hores. Les músiques tocaran  diverses peces del seu                                    repertori, a cada una de les cases dels socis.                                       Cercaviles

A les 21 hores. Focs artificials, cucanyes   i ball a l'estil del país.                            Crec que l'ordre devia estar mal posat, és a dir                                seria primer el tronc de pi ensabonat. Després el                              ball,   i al final els focs

Dia 16 dissabte.

A les 4 hores del matí, les músiques tocaran diana recorrent la                              barriada.

                         Es veu que no esperaven que cantés el gall.

A les 10 hores. Carreres d'homes nins i dones. Li seguirà una                                 carrera nedant amb camiseta i calçons blancs. Al                            primer que arribi tindrà de premi 10 pessetes i un                           pollastre.

El capvespre ball estil de país, i per a comiat amollat de bufetes.  Aquest ball, amb les xeremies, segons una fotografia d'aquells anys, la gent feia una rotllada, i les parelles ballaven al mig, amb vestits de l'època.

Xeremiers d'abans de l'any 1938.

Mira si en feien de coses amb un sac de gemecs, una flauta i un tamborí.  L’artificier de les festes era Vicenç Mandilego, que a la vegada tenia una fonda a sa Pobla, segons en va descobrir Pere Antoni Mateu. 

Segurament la parella de xeremiers eren poblers o de Pollença.  És ben interessant perquè amb aquests instruments tant feien cercaviles, com tocaven diana i és capvespre  tocaven peces per ballar.

Carreres a terra i dins la mar, una amollada de globus, cosa ben curiosa perquè aquells anys era complicat, per mor dels materials disponibles. 

Els focs artificials, un poc rudimentaris, però  ja es feren el segon any de la Colònia.

Recordem que l'any 1913, encara no hi havia cap església.

La paraula caseriu, es refereix a una casa aïllada, en aquest cas serien un grapat de cases aïllades, que eren ben poques, però degut a les festes, havien comparegut les famílies de pagesos, amb els carros.

Simulació Programa Festes Can Picafort, dia 15 d'agost.
 Any 1913

 

Simulació Programa Festes Can Picafort, dia 16 d'agost.
Any 1913

***

 CARTA SOL·LICITANT  PERMÍS DE L'ANY 1918.

L’any 1918  troben un altre document ben interessant, sol·licitant permís per fer la festa.

Segons l’escrit del Pare Joan Francesc March, que el va publicar als "Records de Can Picafort". 

La carta deia:

Senyor alcalde de Santa Margalida:

Que desitjant celebrar una festa a les platges de Son Bauló, el diumenge 11 de l'actual, amb motiu de la inauguració de la Capella, recentment construïda, acompanyo el programa de les festes projectades, i amb el  seu vistiplau.

Sol·licita:

De la seva autoritat.

La corresponent autorització, per celebrar les festes al·ludides. Gràcia que espero merèixer, de la rectitud de vostè.

Déu li guardi molts anys la vida.

Santa Margalida 8 agost 1918

Signat:

Vicenç Mandilego.

Simulació de la Carta de Vicenç Mandilego.
 Festes de l'any 1918.

 ***

Desconeixem el programa,  però és segur que era com el de l'any 1913. 

És evident  que dia 11 era diumenge, i se celebraria el primer ofici solemne, a la capella dedicada a l'Assumpció.  Dia 15 era festa nacional i religiosa, per tant dia de precepte, amb l'obligació d'anar a missa. 

El dia de la festa va ser el segon ofici solemne.

Oratori Can Picafort. La primera església.

La part seglar de la festa, l'organitzava en Vicenç, davant la fonda Mandilego, l'únic negoci que hi havia a  Can Picafort. 

Així ho feren fins passat els  anys 60.  Per tant, ocupaven l’antiga carretera que venia d'Alcúdia,  motiu pel qual segurament, va  demanar permís.

Hotel Mandilego l'any 1960.
Antiga Fonda Mandilego.

PLATJA DE SANTA MARGALIDA. Vista per l'Arxiduc.

 LES NOSTRES COSTES ARA FARÀ 160 ANYS

L'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena, va visitar Mallorca l'any 1867, despres d'haver estat, a les illes d'Eivissa i Formentera.

Havia nascut a Florència l'any 1847, fill de Leopold II de Toscana, i d'Antonieta de Borbó-Dues Sicilies, que l'any 1859 s'havien exiliat a Àustria. D'aquí que fos conegut com a Lluís Salvador d'Àustria-Toscana

A Mallorca se'l coneix com l'Arxiduc, on per ell, era la seva segona pàtria. Va comprar  Miramar l'any 1872 de Valldemossa. Aquesta possessió la va comprar a Joan Serra i Serra, en Verdal de sa Pobla. Anteriorment, era de la seva dona, l'hereva de la família Morell. 

L'Arxiduc va dir de Mallorca: «Quan hagis contemplat la grandesa de Mallorca, quan hagis comprès el profund secret de l'Illa d'Or, l'estimaràs tota la vida».

Podràs llegir la descripció del personatge, la seva estada a Mallorca, i la seva biografia, pitjant el seu nom a la Wikipedia;    Lluís Salvador d'Àustria-Toscana.

La descripció de Platja de Santa Margalida, que és com ell anomena, a la Badia d'Alcúdia, la podràs llegir aquí mateix, a continuació.

En dona per pensar, que mentre Sa Pobla, Muro i Alcúdia es reunien per definir els seus territoris, l'Arxiduc la descrigué com a Platja de Santa Margalida. Anys més tard ho feren també Muro i la Vila de Santa Margalida.

Per entendre aquests trulls, convé tenir en compte, que el territori va anar canviant. Això ho podràs veure, al mapa antic de l'Albufera, motiu pel qual, l'arxiduc anomena una l'Illa Plana, que era segurament restes de l'arenal, que va quedar  a conseqüència de la dissecació, o dels canvis marins.

L'Arxiduc és el tercer personatge, que descriu aquestes terres de Can Picafort, abans que fossen ocupades pel turisme, abans de ser urbanitzades, per als primers estiuejants. A diferència dels  dos Anteriors, que eren Heinrich Alexander. Pagenstecher 1867, i Joan Cortada 1845, que ho feien amb cavalleries dintre dels pinars, que a més, es perderen dins Son Bauló.

L'arxiduc fa una descripció, des de la platja navegant amb el seu vaixell el Nixe, però fent una descripció clara,  i en perspectiva  del que veia.  Amb una bona precessió, del llosc que anomena. Escriu els noms dels  llocs, amb els seus noms locals, el que demostra  la fluïdesa,  que tenia amb els informants que  li detallaven.

He procurat posar mapes i fotografies, que ajudin a la millor compressió.

És molt interessant llegir la seva descripció, crec que t'agradarà, i no és massa llarg,  així que ànims.

***

Passat el Port d'Alcúdia, comença la vorera de s'albufera, amb una platja d'arena anomenada, Platja de Santa Margarida on van existir abans, tres bateries de costa: La bateria nova de s'albufera, i la bateria de Son Bauló i la de Morell, totes destruïdes actualment. 

Es veu des del mar, el pont i les màquines, que alcen l'aigua enfront  del puig de Sant Martí, la cases de s'albufera, i una dotzena de casetes, que ocupen els treballadors de s'albufera, i la vila de Muro d'amunt un turó. També es veu més del canal principal, amb els seus dics, a dreta i esquerra.

Guillem Bestard. Entorn l'any 1900.

Al centre hi ha un pont, de cinc arcades rebaixades. Darrere del pont i a cada costat, desemboca molta aigua, per dos canals. Darrere d'ells, comencen les dunes, on han crescut molts de pins.

L'Illa Plana, baixa, està a prop de la costa. A tota la vorera, es veuen aquí i allà, bancs d'algues. A les dunes es veu una talladura, com la desembocadura del torrent, on l'aigua és profunda, anomenada és canal d'en Pep. A partir d'aquest punt, la vorera s'alça, encara que no gaire,  aquesta està coberta de grans pinars. Seguida d'una altra baixada de torrent, la vorera s'eleva cada cop més, i va pujant, fins a la falda de la muntanya, però continua sent d'arena i pinars.

Damunt d'un sortint de marès, es veu la caseta anomenada Caseta d'en Barret, l'Estany de Son Bauló, i més lluny, les cases de la possessió d'aquest nom. No lluny de les quals hi ha un ras, amb els seus marges d'arena. A la seva esquerra, hi ha algunes penyes, i a la dreta, el marès forma un turó, fins a la casa del guaita, anomenada "Es Corté", que té al davant l'Illa dels Porros. Al costat de grans alguers, hi ha una pedrera de marès.

Caseta dels Carabiners.

L'Illa "d'es Porros" és així anomenada, per abundar-hi aquesta planta, a més de fonoll marí, té el seu frontal de marès, i es prolonga en un escull, de la mateixa calcària, anomenat s'Illotet. Interrompent les platges d'arena, sobresurten alguns bancs de marès, fins a la fina punta del Correlot, on hi ha una caseta de paret seca, i darrere seu, el llit del torrent, d'aquest mateix nom. Des d'aquí el bosc de pins, es dilata per àmplies dunes d'arena.

Son Serra està situat més a dins. Continuant la vorera, sempre de marès, s'arriba a la carregadora de carbó, propera al sortint de la caseta d'en Bisbal, fins on arriben les dunes, veient-se una altra caseta, envoltada de figueres de moro.

Tot seguit es veu el profund tall, que ha obert el torrent de Na Borges. Amunt  el seu elevat marge, comencen a pujar uns turons, coberts de pins, que es perllonguen fins a arribar, als primers contraforts de les muntanyes, que formen la serra de Farrutx. Sels coneix amb el nom de Pinar de sa Canova. Passat el bosc, es veuen les cases de la Possessió de Sa Canova. La vorera d'aquesta vorera és d'arena.

Pres dels Pobles de Mallorca, de l'Arxiduc Lluís Salvador, qui va arribar a Mallorca l'any 1867

MAPES.

Mapa de l'any 1889.
En blanc alguns dels llocs, anomenats per l'Arxiduc.

Autoria del Mapa.

Mapa antic de l'Albufera abans de la dessecació.

LES NOSTRES COSTES ARA FARÀ 160 ANYS

http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/premsaForanaMallorca/import/Can_Picafort/1980/Can_Picafort_1980_mes12_n0001.pdf

 

https://www.calameo.com/read/0063810692dffd84e5296

 

VIATJE A CAN PICAFORT. Joan Cortada 1845

Descriu el seu pas per Son Bauló, l’any  1845, com un paisatge solitari i trist que val la pena donar-li una ullada, per entendre com eren aquelles terres, on avui s’ha aixecat Can Picafort.

Aquest any, va néixer la filla de Llorenç Fuster, en Picafort, quan ell tenia 29 anys. La filla nomia Francisca Fuster Rosselló.  És probable que encara, no estigués de vigilant a Can Picafort.  En canvi l’altra vigilant, Llorenç Dalmau en Barret, que va començar l’any 1821, en temps de la pesta groga, és probable que encara estigues per Son Bauló.

En Joan Cortada només parla, al relat, d’un pastor, però troba un lloc totalment abandonat, tal com ho descriu.

L’escriptor i novel·lista Joan Cortada i Sala  fou un novel·lista, periodista i historiador català. Va escriure també el llibre de viatges . Viaje a la Isla de Mallorca en el estio de 1845.

Esper t’agradi  aquest relat descrit abans del doctor alemany Alexander Henrich Pangenstecher 1865 o el relat de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, qui descriu encara la caseta d'en Barret l’any 1885. 

Ara que ho he escrit, és curiós que aquests tres relators de Son Bauló, escriguessin  el seu pas per aquestes terres, amb una diferència de 20 anys cada un, com si fos una premonició, de què un dia aquelles terres,  serien  el gran orbe de Can Picafort.

Els anys 1845, 1865 i l’any 1885.

  

***

Aixecats a les dues i mitja, hem sortit cap a Alcúdia, no sense por de mullar-nos, perquè el cel estava encapotat i al cap  un aire humit, indici molt immediat de la pluja. En efecte, ha començat a plovisquetjar, però s'ha presentat al cel, el senyal de l'aliança entre Déu "els homes, i la boira s'ha esvaït, si bé quedant el cel cobert. Mentre hem caminat pel territori d'Artà, el país ha estat bell, i ben conreat, com tots els voltants d'aquest poble; garrovers, i algun pi o alzina. Arbres endarrerits del bosc anterior, i com a precursors del que seguia. En efecte, ha vingut bosc, i han vingut muntanyes verges, encara que alternen, els matolls i les penyes, amb una fesomia, que mostra no haver-los mai tocat, la mà del homo. En tot el camí d'avui, fins a Alcúdia, que és de vuit hores, hi ha una solitud espantosa.

A les sendes per on anàvem, no transitaven cap hom, ni cap animal, no hi havia cases, tot era silenci i calma, i els habitants dels boscos estan tan acostumats a ells, que per prop nostre, han travessat diverses vegades, perdius i conills. Un que un altre ocell, que deixava anar un tristíssim xiulet, però no se sentia aire, ni brillava el sol, ni hi havia cap objecte, que alegrés aquella tristesa.

A les vuit hem arribat al ranxo, anomenat Son Serra de marina, on solen esmorzar bé, perquè l'amic Zaforteza, no content amb obsequiar-nos a casa, ens ha fet col·locar a les alforges, una rebosteria, fins i tot un excel·lent vi, anomenat Giró, que de pas recomanem als bevedors. Una  qualitat de vi, de pèl al pit.

Veritablement, podem exclamar en aquest punt: Aquí va començar Crist a patir. Vaig dir al seu moment, que el nostre guia, era José Company, anomenat Trinch , i que ens ho van recomanar, com el millor guia de l'illa, al·legant a favor seu, que ho havia estat durant molts d'anys. Des que va a la nostra companyia, hem tingut ocasió, de prendre-li el pols,  pel fet fins ara, i principalment per allò d'avui, el qualifiquem de l'homo més neci, majadero , ruquet i bonegó, que hi ha en gran part, del món descobert de la terra, i pel pitjor guia, que menja a les fosques, perdent-se diverses vegades, obligant-nos en una d'elles, a retrocedir un bon tros. Ens ha portat per un camí, per on mai fins avui, havien anat animals, de manera que un pastor ens ha dit, que no podrien passar els  nostros, Donat perquè contínuament tindríem jeure, perquè no se'ns quedés agafada,  alguna branca el cap, com ha succeït amb els capells, o sense capells. En aquest compromís m'han passat els dos versos, que va posar a la seva botiga, un perruquer francès, al peu de la mostra, què estava pintat a Absalon, penjat d'un arbre pels cabells.

 

Voyez d' Absalon le malhereux sort ,

S'il eût porté perruque il ne serait pas mort.

Traduït:

Vegeu el desgraciat destí d'Absalom,

Si hagués portat una perruca no hauria mort.

Ha continuat el guia perdent-se, i portant-nos per camins diabòlics, no sense que en tot això, es barregessin diversos episodis, de muntar i tirar peu a terra (caure des cavall), enfadar-nos amb ell, amenaçar-lo d'anar a fugida, quan trobéssim un bon camí, i a tot contestava, amb la seva acostumada frase. “No passis ansi”. És a dir aneu alerta.

En semblava el nom, el meu ricord de l'italià, que figura en el procés de la princesa de Gal·les, i del nom veritablement, non men ricordo. Per quant voldrà aquest home que guardem la cura? Calia passar una síquia, i en Trinch no ha sabut trobar el pas, de manera que ha calgut, que caminéssim fins al mar, en el punt que la síquia s'unia amb aquest, (torrent de Son Bauló) i per allà hem travessat descalçant-nos, abans, però, que estàvem suant a mars, i amb una calor intolerable.

Si sortim bé d'aquests pediluvis caminant, després com hem caminat entre llacunes, i aigües fètides, dic que la nostra salut ho pot resistir tot. Passada la síquia hem sortit per un arenal, molt immediat al mar, arenal trist, absolutíssimament solitari, ardent, i on es percebia una olor pestífera, causada per l'aigua corrompuda, i per altres porqueries que estaven amuntegades a la platja. (Platja de Son Bauló)

Allà no hi havia cap vivent, i això era la imatge de l'Aràbia. El sol sortint de tant en tant, entre els núvols, llançava flamerades abrasadores. A alta mar descarregava una tempesta, i retrunyia el tro, i la deserta platja, sense una llanxa, sense un vivent, sense res que interrompés la seva tristesa, veritablement estremeixia. Aquest és el tristíssim camí d'Alcúdia, i dura tres hores. O tu lector, si potser algun dia et passés pel cap anar a Alcúdia, rebutja aquesta idea, com una manifesta temptació del dimoni! En aquesta platja, i per aquest camí s'agafen les tercianes, que són la malaltia habitual d'aquesta ciutat,  trista i deserta, sobre la qual cau a les matinades, i a les darreres hores de la tarda, una boira pestilent, que ataca la salut de tots els habitants, i més la dels forasters.

Aquest desert dura tres hores que són eternes, intolerables; els animals s'enfonsen fins al genoll, l'aire és pesat, la calor sufoca, i a l'hivern, la mar per poc que estigui agitada, d'un lloc a l'altre, els munts d’arena que hi ha a l'esquerra, amenaça sepultar-lo sota a un d'ells. Aquest desert és atroç, inspira idees horribles, i la seva fetidesa, i la solitud, el fan repugnant i espantable.

En acabar-se el desert, hem travessat la llacuna que condueix a l'Albufera, per un llarguíssim pont, part de pedra i part de taulons, d'uns deu pams d'amplada.

***

Per llegir el llibre complet pitja l'enllaç

https://books.google.es/books?id=4ewK2G4Tr8wC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

***

VIAJE A LA ISLA DE MALLORCA  ESTIO DE 1845  JUAN CORTADA

DIA 9.

PAG 88

Levantados á las tres y media hemos salido para Aleudia nó sin temor de mojarnos porque el cielo estaba encapotado y hacia un aire húmedo , indicio muy inmediato de la lluvia . En efecto ha comenzado á lloviznar , pero se ha presentado en el cielo la señal de la alianza entre Dios " los hombres , y la niebla se ha desvanecido si bien quedando el cielo cubierto. Mientras hemos caminado por el territorio de Artá el pais ha sido bello y bien cultivado , como todos los alrededores de este pueblo ; despues ha venido bosque y luego grandes olivares en que habia muchos algarrobos y algun pino ó encina , árboles rezagados del bosque anterior y como precursores del que seguia. En efecto ha venido bosque y han venido montes vírgenes todavía en que alternan los matorrales y las peñas, con una fisonomia que muestra no haberlos jamás tocado la mano del bombre. En todo el camino de hoy hasta Alcudia que es de ocho horas hay una soledad espantosa. En las sendas por donde íbamos no transitaban hombre ni animal alguno , no habia casas , todo era silencio y calma , y los habitants de los bosques estan tan acostumbrados á ellos que por cerca de nosotros han eruzado varias veces perdices y conejos . Uno que otro pájaro soltaba un tristísimo silbido , pero no se oia aire , ni brillaba el sol , ni habia objeto alguno que alegrase aquella tristeza .

A las ocho hemos llegado al manso Hamado Son Serra de marina , en donde bemos almorzado bien , porque el amigo Zaforteza no contento con obsequiarnos en su casa nos ha hecho colocar en las alforjas una repostería , incluso un escelente vino llamado Giró que de paso recomendamos á los beberrones en calidad de vino de pelo en pecho.

Verdaderamente podemos esclamar en este punto : Aqui comenzó Cristo ȧ padecer . Dije á su tiempo que nuestro guia era José Company apodado Trinch , y que nos lo encarecieron como el mejor guia de la isla , alegando en abono suyo que habia sido veredero una porcion de años. Desde que va en nuestra compañía hemos tenido ocasion de tomarle el pulso ; y por lo hecho hasta ahora , y principalmente por lo de hoy le calificamos del hombre mas necio , majadero , borrico y bonazo que hay en gran parte de lo descubierto de la tierra , y por el peor guia que come panido á tientas , perdiéndose varias veces , obligándonos en una de ellas á retroceder un buen trecho , nos ha llevado por un camino por donde nunca hasta hoy habian ido animales , de modo que un pastor nos ha dicho que no podrian pasar los nuestros , sobre los cuales continuamente habíamos de tendernos para que no se nos quedara agarrada en alguna rama la cabeza, como ha sucedido con los sombreros, sin embargo de ser gachos y muy gachos. En tal aprieto me han ocurrido los dos versos que puso en su tienda un peluquero francés al pie de la muestra en que estaba pintado Absalon colgado de un árbol por los cabellos .

Voyez d' Absalon le malhereux sort ,

S'il eût porté perruque il ne serait pas mort.

Ha continuado el guia perdiéndose y llevándonos por caminos diabólicos , nó sin que en todo esto se mezclaran varios episodios de montar y echar pie á tierra , enfadar-nos con él , amenazarle con ir á escape cuando hallásemos un buen camino , y á todo contestaba con su acostumbrada frase no tenga ansi , es decir no tenga V. cuidado .

 Se me antojaba el non mi ricordo del italiano que figura en el proceso de la princesa de Gales , y de cuyo nombre verdaderamente non mi ricordo. ¿ Para cuándo querrá este hombre que guardemos el cuidado ? Habia que pasar una acequia y Trinch no ha sabido dar con el vado , de manera que ha sido necesario que anduviésemos hasta el mar en el punto en que la acequia se unia con este , y por allí hemos atravesado descalzándonos antes sin embargo de que estábamos sudando á mares y hacia un calor intolerable .

 

Si salimos bien de estos pediluvios andando despues como hemos andado entre lagunas y aguas fétidas , digo que nuestra salud puede resistirlo todo. Pasada la acequia hemosechado por un arenal muy inmediato al mar , arenal triste,absolutísimamente solitario , ardiente , y en donde se percibia un olor pestífero , causado por el agua corrompida ypor otras porquerías que estaban hacinadas en la playa.

Allí no babia viviente alguno y eso era la imágen de la Arabia. El sol asomando de tiempo en tiempo entre las nubes lanzaba rayos abrasadores : en alta mar descargaba una tempestad y retumbaba el trueno , y la desierta playa sin una lancha , sin un viviente , sin nada que interrumpiera su tristeza , verdaderamente estremecia . Ese es el tristísimo camino de Alcudia y dura tres horas. ¡ O tú lector , si acaso algun dia te ocurriese ir á Alcudia , rechaza esta idea como una manifiesta tentacion del demonio! En esa playa , y por ese camino se cogen las tercianas que son la enfermedad habitual de esa ciudad triste y desierta , sobre la cual cae en las madrugadas y en las últimas hores de la tarde una niebla pestilente que ataca la salud de todos los habitantes y mas la de los forasteros. Ese desierto dura tres horas que son eternas , intolerables ; los animales se hunden hasta la rodilla , el aire es pesado , el calor sufoca , y en el invierno la mar por poco que esté agitada de un lugar á otro los montones de arena que hay á la izquierda le amenaza sepultarle bajo uno de ellos . Ese desierto es atroz , inspira ideas horribles , y su fetidez y soledad le hacen repugnante y espantable.

Al acabarse el desierto hemos atravesado la laguna que conduce á la Albufera por un larguísimo puente , parte de

piedra y parte de tablas , de unos diez palmos de ancho ,

https://books.google.es/books?id=4ewK2G4Tr8wC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

PERDUTS DINS SON BAULÓ, del llibre de Dr. Heinrich Alexander. Pagenstecher

 L’any 1867 Heinrich Alexander Pagenstecher,  en el seu llibre, descriu el seu viatge a Mallorca amb gran precisió. Al llarg del seu llibre, Pagenstecher ofereix una visió detallada de la geografia, la cultura, la història i la gent de l'illa. Els lectors gaudiran de la perspectiva única, de Mallorca i la seva cultura, el que converteix en una lectura imprescindible, per a qualsevol interessat a l'illa.

És molt interessant, el seu pas per dins Son Bauló, i com ho conta, que podràs llegir seguidament. Si ho trobes interessant,  podràs llegir o consultar tot el llibre, obrint l’enllaç que està escrit al final.

Aquest any Llorenç Dalmau, Picafort, tenia 53 anys, i estava  de vigilant a Son Bauló, però  cap dels dos es mencionen un a l'altre. Deu anys abans, els carabiners havien demanat, amb una carta al batle, demanant per en Picafort, perquè no tenia llicència de pesca.

Però el més interessant, és la descripció que fa del seu pas per dins Son Bauló,  que haurem de llegir amb molta atenció, per entendre com ho contava, el primer alemany que descriu el paisatge.

Els estudiosos creuen, i nosaltres hi estem d'acord, que aquesta obra és prou important per ser preservada, reproduïda i posada a disposició del públic en general. Agraïm el vostre suport al procés de preservació, i us agraïm que sigueu una part important, per mantenir aquest coneixement viu i rellevant.

Espero que us agradi aquesta lectura.

 PERDUTS PER DINS SON BAULÓ

 

Dr. H. A. Pagenstecher

 

Text del llibre:

 

Semblava impossible que uns traginers de Pollença, com els nostres, desconeguessin d'aquesta sort els camins que estaven tres o quatre llegües del seu país. No obstant això, el nostre error, ens va proporcionar una bellíssima vista. El terreny cobert d'escàs, matoll baix, al llarg del bosc fins a la riba, en la qual, els penyals formen una faixa estreta i escarpada, coberta per les onades de blanca escuma, i a poques llegües de distància es veia enfront, formant l’horitzó, l'elevada serra que acabant al cap Farrutx, ens separava d'Artà.

 

El punt en què llavors ens trobàvem, és el mateix que figura al mapa, amb el nom de les dues roques. Una profunda soledat ens envoltava. Fins a la mar que s'estenia llarg i ample a la nostra vista, estava solitari, i sense un vaixell de vela. (velero)

 

Només una lleugera faixa de blanquinosa d'escuma, interrompia el ters mirall. Però tenint poc temps per perdre, aviat ens apartem d'aquesta contemplació, per buscar al mapa, el nostre nou rumb. Després de buscar-lo, per espai d'un quart d'hora, errant per la costa, vam tornar a trobar el nostre sender, travessant un profund barranc.

 

Al fons les aigües torrentoses de la Síquia Real, formen un pantà, que arriba fins al mar, que a estiu en queda separat, per una barra que llavors estava mig destruïda. Els flancs del barranc, oferien igual inclinacions per ambdós costats, per tant, no hi havia de pensar a provar travessar la llacuna, amb les nostres cavalleries, sense greu risc. La proximitat de la desembocadura, de l'escarpat barranc a  plena mar, cap a aquesta perspectiva era més perillosa i pintoresca.

 

 Aquest no obstant, va venir a augmentar els nostres dubtes, sobre si podríem assolir la fi d'aquesta marxa, i es feia molt factible, que ens veiéssim obligats a romandre aquella nit, al mig d'algun bosc. Vam tornar a emprendre les nostres indagacions, cap a l'interior al llarg del barranc, i no triguem molt, a ensopegar novament amb la paredassa.

 

Aquesta vegada, ens va oferir un esvoranc, pel qual penetrem en els camps de Son Bauló. Poc temps els havíem creuat, quan trobem un home mig vestit, desgrenyat, i d'aspecte salvatge, acompanyat de dos cans.

 

Desitjava aquest que li expliquéssim la nostra presència en aquells llocs, i D. Basili amb la seva habitual destresa, va domesticar la fera, mitjançant una moneda, i el va transformar aviat, amb el més complaent servidor i conductor. Xerrant i rient ens va acompanyar, primer per camps sembrats, després entre boscos i matolls, durant mitja hora,  a una llegua més endavant, fins a un punt del torrent, on queda reduït a un simple rierol (torrent), i es passa per un pont mig trencat.

 

Aquest era el punt més important per a ell, perquè allà estava cremant un munt de llenya, que transformava en carbons. Els nostres amics ens van explicar, que a vegades, són els arrendadors que van a propòsit mal vestit, particularment dins de la capital, a fi d'aparèixer més miserables, i aconseguir així, que no els apugin el preu de l'arrendament.

 

 Nombroses hisendes estan concentrades en mans d'algunes poques famílies, que, per tant, les arrenden malament, i de vegades sense visitar-les mai. En veritat que aquest descuit de la propietat, produeix en aquells llocs de l'illa on això existeix, uns paisatges naturals molt més agradables i bells, que els que resulten de les porcions cultivades, amb la cura més gran i incessant assiduïtat; però la riquesa en general, pateix en gran manera, amb l'existència d'aquestes propietats.

 

Vam fer muntar de nou als nostres mossos, que s'havien baixat a l'entrada del bosc, i seguim caminant pel mig d'un altre bosc molt bonic, i del qual se n'escampava sovint la caça, volant cap al camp que estava a l'altra banda de la riera.  A la dreta deixem les fèrtils terres, els edificis i el molí de vent de Son Real.

 

A les set, el sol horriblement pàl·lid, llançava els seus raigs vermells cap a noltros, travessant els núvols, llavors trobàrem en un camp de blat inundat, que travessem penosíssimament, gairebé a les fosques i amb aigua fins als turmells.

 

 Així arribem a Son Serra de Marina, que ens va oferir una important casa de camp i un camí practicable per a carros que mereixia el nom de carretera.

 

Així és que sense titubejar, vam resoldre arribar aquella mateixa nit a la vila d'Artà, malgrat les dues llegües i mitja, a què si més encara ens separaven d’allà.  En conseqüència, ordenem que no es desensellin les bèsties, i que tot estigués llest per emprendre la marxa al cap d'una hora.

 

Les construccions considerables de Son Serra, que consisteixen amb casa per a l'amo, habitació de l'arrendador, dependències i quadres, envolten un gran pati. Els muls, doncs, es van col·locar a les quadres, amb el seu morral ple de faves i garroves, i nosaltres entrem a la gran sala dels empleats de la hisenda, que consistia amb un quarto llarg i fosc, separat per dues parets fins a mitjana altura d'home, i d'una gran xemeneia. Allà, estaven asseguts a la calor d'un gran foc de branques, unes trenta persones de tot sexe i edat, que a penes cabien sota la campana de la xemeneia. Un màgic i bell calderó de coure bullia amunt la flama.

 

Els pagesos ens van acostar algunes cadires, van posar més llenya a la llar, i seiem barrejats amb boniques camperoles, assecant els nostres vestits amb aquella agradable calor. Les noies portaven els seus vestits de festa, i tenien bonics ulls i admirables trenes de pèl. Si totes aquestes trenes eren veritables i legitimes, ho deixo a la decisió del lector, doncs és molt fàcil, que faltant de vegades una bella cabellera natural, se suplanta amb pèl postís.

 

Un dels mossos feia música i bromes, mentre un altre, sens dubte el més instruït, llegia a un dels seus companys una carta endarrerida.

 

Mentrestant, l'arrendadora, oblidant la inoportuna arribada de tant hostes inesperats, s'ocupava en adreçar una llarga taula.  Ens va donar llet, una gran ampolla de vi negre, excel·lent pa moreno, i bon formatge d'ovella.

 

Grasset de Sant Sauveur anomena brossat a aquest formatge d'ovella.(1)

 

Tot això afegit a un tros vianda de carn que es va trobar en un racó de la nostra cistella, va ser en gran part donat als nostres mossos que estaven realment extenuats.

 

A les vuit trenquem novament la marxa. Prenem una senda que travessava boscos i praderies. Espessos núvols ocultaven els núvols, i a penes podíem veure pocs passos de distància. Això ens va obligar a prendre dos homes que ens acompanyessin amb llanternes. Cobertes les espatlles amb les conegudes pells de cabra, amb els seus llums, saltant entre els arbres, pels costats de la nostra caravana, Xerrant amb els traginers, se'm figurava veure la marxa de Bacó escoltat pels sàtirs. Arribats a una bona carretera, deixem el bosc i acomiadem els llanterners.

 

La lluna gairebé al seu ple, va acabar per aclarir-se enterament, i va escampar la seva màgica llum sobre les blanquinoses fulles de les oliveres, il·luminant els núvols i permetent-nos diferents fins als cims més llunyans. Els nostres animals  es trobaven més animats que al matí i vam deixar muntar als nostres homes a les anques i avancem ràpidament.

 

El vent de la nit era suau, totes les plantes exhalaven les seves aromes amb més força, a causa de la pluja anterior, a l'espai ressonaven el xiscle malenconiós del mussol i els balits de les cabres.

 

Caminàvem cantant alegres cançons a totes les llengües per excitar el pas de les nostres muntures.

 

Per això vam poder veure des que vam deixar el bosc, el terreny que travessàvem és lleugerament montuós i cobert d'oliverar. Seguidament, traspassem l'arena que baixa del famós pic de Farrutx, que havíem tingut a la vista durant una gran part del dia i baixem cap a Artà per un barranc en el qual corria un rierol, que després es reuneix amb el d’en Millac, i vam haver de travessar prop del poble.

 

 Quedaven esvaïts els nostres temors. Encara s'ocultés la lluna i el torrent molt crescut per la forta pluja del dia, estigués en aquell moment a l'ombra, els nostres valents animals ho va deixar amb pas segur, a malgrat portar els més dos homes, i el seu corresponent equipatge.

 

Arribats a Artà sobre les onze. . .

 

(1) Així es diu en efecte, perquè l'autor anomena formatge a l'espès mató d’aquest país.-(P.V

***

Per seguir llegint el llibre pitja l'enllaç:

https://books.google.es/books?id=NiO2J7_KxmQC&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

***

A LA REVISTA CAN PICAFORT

El tex de  l'escrit.

Pagina 34

https://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/premsaForanaMallorca/archives/Can_Pica/fort_199.dir/Can_Picafort_1990_mes02_n0091.pdf

NOTICIES PER ORDRE CRONOLOGIC FINS L'ANY 1921

 Per entendre una evolució històrica, no queda més remei, que anar datant els fets  per ordre cronològic.  Són uns apunts per tenir a mà, a l'hora d'anar col·locant els esdeveniments, i tenir consciència del moment en què ens trobem. És una feina poc entretinguda, i no massa apte per la lectura, però imprescindible, per situar-nos a la pantalla adequada.

Tampoc és un  escrit tancat, donat que amb el temps, anirem descobrint nous fets, i les col·locarem  segons la data en què succeïren.  Diríem que aquest escrit, el començarem a partir del segle XVIII, fins a l'any 1921.

Vindrà a ser la història antiga, deixant de banda la prehistòria,  per un altre apartat que també és molt interessant. A partir de l'any 1921, és quan existeix el primer cens de cases, registrat a l'ajuntament de Santa Margalida, i podríem dir que la Colònia, comença a funcionar amb legalitat municipal. 

El desenvolupament turístic,  tret de la fonda Mandilego, el podem situar l'any 1933, en què es construeix el primer hotel. Una casta de xalet un poc gran, a primera línia de mar, situat a la platja, aquest és l'Hotel Alomar. Aquest apartat quedarà  a una cronologia a part. 

Abans de l'any 1921, tenim documents  que ens parlen de fets, com són els relats dels viatgers, que travessaren Son Bauló, Els apressaments de contraban, el relat de l'arxiduc, o les cròniques a la revista  sa Marjal. A partir de l'any 1911, ja tenim escriptures notarials, informacions periodístiques, com és el primer programa de festes, o l'acta de la benedicció de l'oratori,  l'any 1918.

A les actes municipals, la veritat, que tret de fets molt puntuals, hi ha poques informacions. Algunes són  per exemple, la caseta d'en Barret, o el condicionament de la carretera de Santa Margalida, entre d'altres.

De totes maneres, com és un escrit obert, ja anirem afegint, a mesura que anem descobrint.

La primera casa de Ca'n Picafort.  La casa del Metge Garau.
L'actual Convent.

PER ORDRE CRONOLÒGIC

SEGLE XVIII

 

1715 

 Bateria Son Bauló per fer guàrdies o vigilància. (2)

Hi feien torns de vigilància a Son Bauló i al quarter de son real amunt s’illa de Porros

1790

 Naufragi d’un vaixell capitanejat per un croat a la platja de Santa Margalida Muro.  (2)

1796 

2 guàrdies secretes. 1  a son Bauló i 1 al corral dels mabres, són serra (2)

SEGLE XVIII

 

1814 

Boda: Rafel Fuster LLabres i Margalida Quintana Torres

          27.05.1814 neix Llorenç Fuster a Santa Margalida (A Mas pàg. 17)

 

1821 

Construcció barraca d'en Barret (Segons 5)

Febre groga (vigilant Llorenç Dalmau, Barret de mal nom) (2 pàg. 8)

Una era d’en Llorenç Dalmau –«Barret»– i fou construïda l’any 1821 dins els terrenys de la possessió de Son Bauló, com a lloc de vigilància en temps d’epidèmies. El malnom «Barret» persistí en la toponímia. Així, amb la denominació de platja de Can Barret es designava la costa situada en els límits de Santa Eulàlia i Son Bauló. (2)   Ple (05.07.1.902)

 

1829 

Construcció barraca d'en Barret (5)

 

1845

 Joan Cortada escriu: Viatge a l'illa de Mallorca a l’estiu de 1.845  i visita can Picafort

Descriu el lloc com a solitari i que ja hi havia perdius i conills (Mas pàg. 5)

Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845 Per Joan Cortada i Sala  

PERDUTS DE SON SERRA A ALCÚDIA pàg. 88 a 91

https://books.google.es/books?id=4ewK2G4Tr8wC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

1851

 Naufragi d'un bergantí francès al torrent de son Bauló (mas pàg. 6)

1.855

 Neix Joan Antonio Garau Tous Metge de Santa Margalida.

La casa del mariner anomenat Barret fou la primera casa (1)

 

1857. -

27.07.1.857 Denuncia a en Picafort per pesca il·legal, tenia 43 anys. La va fer un carabiner Manacor   del regne de Mallorca companyia única   sec. 3a i demana opinió al Batle de Santa Margalida.

Entre altres coses diu així; . . . Un veí de la vila anomenat Picafort s’entrenen tant de dia com de nit a la pesca. Seguen així que m’han informat que no és matriculat i he aconseguit de la bondat que li concedissin una clau d’una de les casetes que hi ha a aquesta platja de santa Margalida que són del Govern...

(En dona a pensar que d’alguna manera feia feines per l’Ajuntament de Santa Margalida, més endavant sabem que tenia permís d’armes, a més queda clar que hi havia més d’una caseta).

Llorenç Fuster “patró” tenia 4 fills

 

1858 

Padró municipal: Llorenç Fuster pescador i jornaler, i també tenia llicència d’armes, menejava una escopeta. (Mas pàg. 15)

 

1860 

Neix Josep Tous Garau germà més petit del metge Joan Tous

 

1.865 

La barraca que no casa del Patró “Pica-fort” segona edificació. Aquesta  barraca “cova” feta dins una pedrera hi habitaren molts d’anys els solitaris carabiners (1)

 

1867 

Hermann Alexander Pagenstecher, escriu: L’Illa de Mallorca, ve a dir de can Picafort:

Davall dels “copudos” pins no molt espessos. . . S'amuntonen els més espessos “matorrals” de llentiscle que fins llavors havíem vist a l’Illa, algunes de ses mates que són perfectament rodones, que pareix hagin   estat a un parc a l'intel·ligent cuidat d’un jardiner, arribaven a un diàmetre de quinzè peu i en suficient altura per cobrir un home muntat.

PERDUT PER DINS SON BAULÓ FINS A SON SERRA PÀG. 130 A136 https://books.google.es/books?id=NiO2J7_KxmQC&pg=PA121&dq=LA+ISLA+DE+MALLORCA++ALEXANDER+PAGENSTECHER+alcudia&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwiJ7Y-c3qr5AhUJ0YUKHd_0DhoQ6AF6BAgKEAI#v=onepage&q=LA%20ISLA%20DE%20MALLORCA%20%20ALEXANDER%20PAGENSTECHER%20alcudia&f=false

... Profunda Soledat. . ... El mar estava solitari i sense una vela a més descriu el paisatge   (Mas pàg. 5)

 

1.868 

 03.06.1868  La llei per establir Colònies es posa en vigor.

L'origen de les colònies de Mallorca, com ara la colònia de Sant Jordi o la colònia de Sant Pere, s’ha de cercar a mitjan segle. XIX. Amb la promulgació de la Llei de colònies agrícoles durant el regnat d’Isabel II i. amb Severo Catalina com a ministre de Foment. La llei es posà en vigor dia 3 de juny de 1868 Segons Bartomeu Pastor Sureda

https://pincelladesdetotselscolors.blogspot.com/2022/06/bartomeu-pastor-sureda.html

1.870

 Al ple de l’ajuntament parlen adreçar el camí que dur fins a la platja de can barret.

El camí va de la barrera dels “Barbaxos” seguint per sa divisió entre Santa Eulàlia i són Bauló fins a la mar. (06.11.1.870)

S'anomena; s’escull d'en Barret, i Clot d'en Barret.

A 1870 Joan Garau compra la finca on hi havia la barraca d'en Picafort (revista C P n. 20 de 1.984).

1.876 

 Joan Garau construeix la casa a Can Picafort (revista C P n. 20 de 1.984)

http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/premsaForanaMallorca/index/assoc/Can_Pica/fort_198/4_mes03_.dir/Can_Picafort_1984_mes03_n0020.pdf

1.879 

Segons els amari llaments Joan Garau tenia 11 finques en propietat de les que 8 eren de la seva esposa Isabel Maria Ribas Fluxa.

1.880 

Joan Garau construeix sa casa (segons Llorenç Vanrell)

1882

 Al ple de l’ajuntament parlen de donar sa clau de sa caseta d'en Barret per  tenir-la sempre a disposició de l'Ajuntament.(2)

1883

 Mor Jeroni Fuster segons Josep Mascaro Passarius  (2)

1885

 L’Arxiduc lluís Salvador visita Can Picafort a bord del Iot Nixe, i menciona la casseta d'en Barret d’amunt d'una sortida rocosa (Guia C P 24).

Segur que ell o el seu personal hagué de baixar a demanar.

Diligència  de dia 6.09.1985  que troben una partida de contraban.

Arxiu militar de 1.779

Neix Lluís Cardell, propietari Són Bauló

1888

 Captura d'un llaüt ple de tabac i contraban (mas 7) (vicari Rubí)

Mor Llorens Fuster-. (Arbre a Mas pàg.  16)

1.889

 Carmen Vanrell Segui fa testament davant el notari Pedro Llompart de Palma a favor de Maria Dolors Arias i el seu fill Lluís Cardell, Dia 12.03.1889

1.890 

Segons publica el diari del temps, al mes de desembre Joan Garau Tous és destinat com a metge de Santa Margalida

Construcció de la casa del metge Garau (1) segons Joan Parera a sa Marjal n. 79  de juliol 1915 pàg. 106.

1.891  

25.11.1.891 La meitat restant correspon a D Dolors Arias i el seu fill. A vint-i-cinc de novembre de mil vuit-cents noranta-nou, de la que pel que fa al mateix immoble es va prendre raó, en el mateix registre, i amb el marcat tom, al foli seixanta i nou, inscripció segona.

“”El senyor de son Mulet, va fer una altra casa menuda on ara habiten els carabiners (1).

1.892

 Naufragi goleta d’Alacant a les roquetes de santa Eulàlia

1893. 

La lapida per la mort de Joan Serra Serra (Verdal de sa Pobla) a santa Eulàlia Can Picafort

“En aquest lloch mori de mort natural estant cassant el dia 10 de janer de 1893 lo senyor Don Joan Serra y Serra (A) verdal natural de la vila de la Pobla.     A.E.I.P.R.A.”

1893 Captura de 350 kg de tabac al torrent de Son Bauló (mas pàg. 7)

Vista del torrent de Son Bauló

1895

 La caseta d'en Barret havia passat per ull, i el ple de l’Ajuntament va tornar a aprovar reconstruir-la per fer guàrdies. Proposta del primer tinent Batle Joan March. (17.08.1.985)

1897 

Captura altra cop de 350 kg de tabac a torrent de son Bauló

1r pic que es documenta en Picafort

1898

 Al ple de l’ajuntament parlen de reedificar la caseta del Barret,                que deien que era propietat de l’Ajuntament.  (mas pàg. 9)

També es parla de variar el trajecte del camí a Can Picafort que és molt tortuós i mal de conservar (mas pàg. 10) (03.12.1.898).

30.12.1998 Surt nomenat metge de santa Margalida Joan Garau Tous

1899  

15.12.1899  mor en “Picafort” tenia 85 anys   (2 pàg. 17)

Ajuntament torna a aprovar reconstrucció de la casseta en “Barret” per por d'epidèmies perquè no s’havien complert les decisions preses en plens d’anys anteriors.   (2 pàg. 10)

25.11.1899.  Herència de ½ indivisa   per herència del fill i germà Lluís Cardell Arias (sense testament) davant el notari de Palma José Alcover. Passa a ser de Lluís José i Dolors Arias. Anteriorment era de CARMEN VANRELL SEGUI

Així obtingueren el TOTAL DE LA PROPIETAT.

https://pincelladesdetotselscolors.blogspot.com/2022/06/foto-fitxa-que-dluis-pineda-el-notari.html

 

 SEGLE XX

 

1.901 

 Les obres de la caseta d'en Barret encara no s’havien acabat i la propietat posa en dubta la titularitat. Anomenen un tribunal d’arbitratge. (15.12.1.901)

1.902

 El tribunal d’arbitratge sentència que la caseta era dels propietaris de Son Bauló, però que l’Ajuntament tenia servitud per fer guàrdies en cas d’epidèmies.(05.07.1.902)

1.903 

De mal nom Picafort, així queda reflectit a un cens electoral, Rafel Fuster Estelrich “Picafort” net de Llorenç Fuster. (2)

1.904

 Acaben les obres de la caseta d'en Barret, per fer guàrdies, i reclama al propietari de son Bauló que pagui la part corresponent (14.05.1904)

1.908

 Segons Josep Mascaro Passarius   aquest any s’incrementen les vendes i les construccions, entre és Clot de s'Aigua Dolça i és clot d'en Barret (2)

1.911 

 02.06.1911. Aprovació de la urbanització segons el notari Pineda.

"plano aprobado por la jefatura de obres publicas de la provincia , autorizado por el Gobierno Civil de la misma en dos de junio del año proximo pasado"

22 cases construïdes segons el Vicari Parera de sa Pobla.

1.912 

 Escriptura del notari Pineda per la compra de dos solars

https://pincelladesdetotselscolors.blogspot.com/2022/06/foto-fitxa-que-dluis-pineda-el-notari.html

1.913

 12-08-1913 Publicació del primer progama de festes  de la Mare de Deu d'Agots

2 construccions, una com a caseta del Guarda i un altre com Caseta del metge Garau (anomena Cala Sueco)  són les que figuren al mapa militar d'Espanya del cos de l’Estat Major de l’Exèrcit. (segurament elaborat anys enrere)

1.915 

Neix en Jaume Mandilego “al caseriu de Can Piquefort”

31.05.1.915  “A campicafort mestre Vicenç Mandilego, fondista de la Colònia fa beneir el seu llaüt” (1)

El patró “Pica-fort” encara conserva  sa cova esfondrada del seu llaüt (1)

Recreació del llaüt esfondrat

Hi havia 22 cases (1)

Informació dada al vicari per al carabiner de can Picafort, Benet Varela i Guillem Santandreu, secretari de l’Ajuntament de Santa Margalida (1)

1.916 

 23.06.1916 Factura de la “FONDA. Hospedajes y habitaciones para veraneantes i turistas. Vicens Mandilego. Colònia C’AN PICAFORT, Predio Son Baulo”. Santa Margarita (Mallorca) a 26 de marzo de 1916.  En lletre petita crec que diu impremta Ordinas.

I segueix: Comandes cena 5, a 2,25  total 11 pessetes 0,25 cèntims. Cafès 3  total 0,80 cèntims. Licor total 1 pesseta 0,50 cèntims. Total de la factura 13 pessetes 0,55 cèntims. Ve seguit del “recibi” i la signatura de Vicenç Mandilego.

1.918 

 04.08.1918  Benedicció de l’Oratori:

A la Colònia i Predi de Son Bauló, situada al terme parroquial de Santa Margalida, a quatre d'agost de mil nou-cents divuit, l'infrascrit rector d'aquesta, D Francisco Mora i Lliteras, acompanyat del Reverend. Coadjutor, D Miquel Riutort, Prevere. En virtut de la delegació del Reverendíssim Sr. Bisbe d'aquesta Diòcesi, Dr. Rigobert Domènech i Valls, va procedir a la solemne benedicció de l'Oratori Públic, edificat en aquesta Colònia, per la Pietat i almoines dels estiuejants en aquell caseriu, secundades per l'actual propietari del referit predi D Lluís J Cardell. Qui per a aquell objecte va donar generosament el solar que ocupa l'enunciat Oratori

08.08.1918.  PRIMERES FESTES DE CAN PICAFORT.

Escrit de Vicenç Mandilego al Sr. Batle de Santa Margalida.

“Senyor alcalde:

Senyor Vicenç Mandielgo, veí d'aquesta vila de Santa Margalida. La cèl·lula personal del qual acompanya aquesta Alcaldia, acudeix i amb el degut respecte exposa:

Que desitjant celebrar una festa, a les platges de Son Bauló el Diumenge 11 de l'actual, amb motiu de la inauguració de la Capella. Recentment construïda, acompanya el programa de les festes projectades, i en la seva vista, sol·licita de la seva autoritat, la corresponent autorització per celebrar els festejos al·ludits.

Gràcia que espera merèixer de la rectitud de vostè, la vida del qual guardi Déu molts anys

Santa Margalida, 8 d'agost del 1918” (2).

Les PRIMERES FESTES DE CAN PICAFORT foren diumenge dia 11 d’agost de 1918.

1.920  

al diari l’Almudaina parla d'una excursió. “Un preciós poblet anomenat Picafort que acaba de néixer” R. Rosselló pàg. 20

1.921 

Registre Oficial d’edificis i solars:   En total en surten 29.  (16 eren de Muro, 4 de Petra, 3 de Sa Pobla i 6 de Santa Margalida)

1.922 

Declaració del port com a refugi, sol·licitat per l’Ajuntament de Santa Margalida.

  BIBLIOGRAFÍA:

(1)   segons vicari Parera  revista sa Marjal núm. 79 de juliol de 1915.

(2) De l'estudi d'Antoni Mas.  Qui era en Picafort?

(3) Guia de Can Picafort

(4) Revista Can Picafort

(5) Inicis del turisme a Can Picafort. . . De Maria Antoni Cifre.

 https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/2044/TFG%20MARIA%20ANT%C3%92NIA%20CIFRE.pdf?sequence=1&isAllowed=y