VIATJE A CAN PICAFORT. Joan Cortada 1845

Descriu el seu pas per Son Bauló, l’any  1845, com un paisatge solitari i trist que val la pena donar-li una ullada, per entendre com eren aquelles terres, on avui s’ha aixecat Can Picafort.

Aquest any, va néixer la filla de Llorenç Fuster, en Picafort, quan ell tenia 29 anys. La filla nomia Francisca Fuster Rosselló.  És probable que encara, no estigués de vigilant a Can Picafort.  En canvi l’altra vigilant, Llorenç Dalmau en Barret, que va començar l’any 1821, en temps de la pesta groga, és probable que encara estigues per Son Bauló.

En Joan Cortada només parla, al relat, d’un pastor, però troba un lloc totalment abandonat, tal com ho descriu.

L’escriptor i novel·lista Joan Cortada i Sala  fou un novel·lista, periodista i historiador català. Va escriure també el llibre de viatges . Viaje a la Isla de Mallorca en el estio de 1845.

Esper t’agradi  aquest relat descrit abans del doctor alemany Alexander Henrich Pangenstecher 1865 o el relat de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, qui descriu encara la caseta d'en Barret l’any 1885. 

Ara que ho he escrit, és curiós que aquests tres relators de Son Bauló, escriguessin  el seu pas per aquestes terres, amb una diferència de 20 anys cada un, com si fos una premonició, de què un dia aquelles terres,  serien  el gran orbe de Can Picafort.

Els anys 1845, 1865 i l’any 1885.

  

***

Aixecats a les dues i mitja, hem sortit cap a Alcúdia, no sense por de mullar-nos, perquè el cel estava encapotat i al cap  un aire humit, indici molt immediat de la pluja. En efecte, ha començat a plovisquetjar, però s'ha presentat al cel, el senyal de l'aliança entre Déu "els homes, i la boira s'ha esvaït, si bé quedant el cel cobert. Mentre hem caminat pel territori d'Artà, el país ha estat bell, i ben conreat, com tots els voltants d'aquest poble; garrovers, i algun pi o alzina. Arbres endarrerits del bosc anterior, i com a precursors del que seguia. En efecte, ha vingut bosc, i han vingut muntanyes verges, encara que alternen, els matolls i les penyes, amb una fesomia, que mostra no haver-los mai tocat, la mà del homo. En tot el camí d'avui, fins a Alcúdia, que és de vuit hores, hi ha una solitud espantosa.

A les sendes per on anàvem, no transitaven cap hom, ni cap animal, no hi havia cases, tot era silenci i calma, i els habitants dels boscos estan tan acostumats a ells, que per prop nostre, han travessat diverses vegades, perdius i conills. Un que un altre ocell, que deixava anar un tristíssim xiulet, però no se sentia aire, ni brillava el sol, ni hi havia cap objecte, que alegrés aquella tristesa.

A les vuit hem arribat al ranxo, anomenat Son Serra de marina, on solen esmorzar bé, perquè l'amic Zaforteza, no content amb obsequiar-nos a casa, ens ha fet col·locar a les alforges, una rebosteria, fins i tot un excel·lent vi, anomenat Giró, que de pas recomanem als bevedors. Una  qualitat de vi, de pèl al pit.

Veritablement, podem exclamar en aquest punt: Aquí va començar Crist a patir. Vaig dir al seu moment, que el nostre guia, era José Company, anomenat Trinch , i que ens ho van recomanar, com el millor guia de l'illa, al·legant a favor seu, que ho havia estat durant molts d'anys. Des que va a la nostra companyia, hem tingut ocasió, de prendre-li el pols,  pel fet fins ara, i principalment per allò d'avui, el qualifiquem de l'homo més neci, majadero , ruquet i bonegó, que hi ha en gran part, del món descobert de la terra, i pel pitjor guia, que menja a les fosques, perdent-se diverses vegades, obligant-nos en una d'elles, a retrocedir un bon tros. Ens ha portat per un camí, per on mai fins avui, havien anat animals, de manera que un pastor ens ha dit, que no podrien passar els  nostros, Donat perquè contínuament tindríem jeure, perquè no se'ns quedés agafada,  alguna branca el cap, com ha succeït amb els capells, o sense capells. En aquest compromís m'han passat els dos versos, que va posar a la seva botiga, un perruquer francès, al peu de la mostra, què estava pintat a Absalon, penjat d'un arbre pels cabells.

 

Voyez d' Absalon le malhereux sort ,

S'il eût porté perruque il ne serait pas mort.

Traduït:

Vegeu el desgraciat destí d'Absalom,

Si hagués portat una perruca no hauria mort.

Ha continuat el guia perdent-se, i portant-nos per camins diabòlics, no sense que en tot això, es barregessin diversos episodis, de muntar i tirar peu a terra (caure des cavall), enfadar-nos amb ell, amenaçar-lo d'anar a fugida, quan trobéssim un bon camí, i a tot contestava, amb la seva acostumada frase. “No passis ansi”. És a dir aneu alerta.

En semblava el nom, el meu ricord de l'italià, que figura en el procés de la princesa de Gal·les, i del nom veritablement, non men ricordo. Per quant voldrà aquest home que guardem la cura? Calia passar una síquia, i en Trinch no ha sabut trobar el pas, de manera que ha calgut, que caminéssim fins al mar, en el punt que la síquia s'unia amb aquest, (torrent de Son Bauló) i per allà hem travessat descalçant-nos, abans, però, que estàvem suant a mars, i amb una calor intolerable.

Si sortim bé d'aquests pediluvis caminant, després com hem caminat entre llacunes, i aigües fètides, dic que la nostra salut ho pot resistir tot. Passada la síquia hem sortit per un arenal, molt immediat al mar, arenal trist, absolutíssimament solitari, ardent, i on es percebia una olor pestífera, causada per l'aigua corrompuda, i per altres porqueries que estaven amuntegades a la platja. (Platja de Son Bauló)

Allà no hi havia cap vivent, i això era la imatge de l'Aràbia. El sol sortint de tant en tant, entre els núvols, llançava flamerades abrasadores. A alta mar descarregava una tempesta, i retrunyia el tro, i la deserta platja, sense una llanxa, sense un vivent, sense res que interrompés la seva tristesa, veritablement estremeixia. Aquest és el tristíssim camí d'Alcúdia, i dura tres hores. O tu lector, si potser algun dia et passés pel cap anar a Alcúdia, rebutja aquesta idea, com una manifesta temptació del dimoni! En aquesta platja, i per aquest camí s'agafen les tercianes, que són la malaltia habitual d'aquesta ciutat,  trista i deserta, sobre la qual cau a les matinades, i a les darreres hores de la tarda, una boira pestilent, que ataca la salut de tots els habitants, i més la dels forasters.

Aquest desert dura tres hores que són eternes, intolerables; els animals s'enfonsen fins al genoll, l'aire és pesat, la calor sufoca, i a l'hivern, la mar per poc que estigui agitada, d'un lloc a l'altre, els munts d’arena que hi ha a l'esquerra, amenaça sepultar-lo sota a un d'ells. Aquest desert és atroç, inspira idees horribles, i la seva fetidesa, i la solitud, el fan repugnant i espantable.

En acabar-se el desert, hem travessat la llacuna que condueix a l'Albufera, per un llarguíssim pont, part de pedra i part de taulons, d'uns deu pams d'amplada.

***

Per llegir el llibre complet pitja l'enllaç

https://books.google.es/books?id=4ewK2G4Tr8wC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

***

VIAJE A LA ISLA DE MALLORCA  ESTIO DE 1845  JUAN CORTADA

DIA 9.

PAG 88

Levantados á las tres y media hemos salido para Aleudia nó sin temor de mojarnos porque el cielo estaba encapotado y hacia un aire húmedo , indicio muy inmediato de la lluvia . En efecto ha comenzado á lloviznar , pero se ha presentado en el cielo la señal de la alianza entre Dios " los hombres , y la niebla se ha desvanecido si bien quedando el cielo cubierto. Mientras hemos caminado por el territorio de Artá el pais ha sido bello y bien cultivado , como todos los alrededores de este pueblo ; despues ha venido bosque y luego grandes olivares en que habia muchos algarrobos y algun pino ó encina , árboles rezagados del bosque anterior y como precursores del que seguia. En efecto ha venido bosque y han venido montes vírgenes todavía en que alternan los matorrales y las peñas, con una fisonomia que muestra no haberlos jamás tocado la mano del bombre. En todo el camino de hoy hasta Alcudia que es de ocho horas hay una soledad espantosa. En las sendas por donde íbamos no transitaban hombre ni animal alguno , no habia casas , todo era silencio y calma , y los habitants de los bosques estan tan acostumbrados á ellos que por cerca de nosotros han eruzado varias veces perdices y conejos . Uno que otro pájaro soltaba un tristísimo silbido , pero no se oia aire , ni brillaba el sol , ni habia objeto alguno que alegrase aquella tristeza .

A las ocho hemos llegado al manso Hamado Son Serra de marina , en donde bemos almorzado bien , porque el amigo Zaforteza no contento con obsequiarnos en su casa nos ha hecho colocar en las alforjas una repostería , incluso un escelente vino llamado Giró que de paso recomendamos á los beberrones en calidad de vino de pelo en pecho.

Verdaderamente podemos esclamar en este punto : Aqui comenzó Cristo ȧ padecer . Dije á su tiempo que nuestro guia era José Company apodado Trinch , y que nos lo encarecieron como el mejor guia de la isla , alegando en abono suyo que habia sido veredero una porcion de años. Desde que va en nuestra compañía hemos tenido ocasion de tomarle el pulso ; y por lo hecho hasta ahora , y principalmente por lo de hoy le calificamos del hombre mas necio , majadero , borrico y bonazo que hay en gran parte de lo descubierto de la tierra , y por el peor guia que come panido á tientas , perdiéndose varias veces , obligándonos en una de ellas á retroceder un buen trecho , nos ha llevado por un camino por donde nunca hasta hoy habian ido animales , de modo que un pastor nos ha dicho que no podrian pasar los nuestros , sobre los cuales continuamente habíamos de tendernos para que no se nos quedara agarrada en alguna rama la cabeza, como ha sucedido con los sombreros, sin embargo de ser gachos y muy gachos. En tal aprieto me han ocurrido los dos versos que puso en su tienda un peluquero francés al pie de la muestra en que estaba pintado Absalon colgado de un árbol por los cabellos .

Voyez d' Absalon le malhereux sort ,

S'il eût porté perruque il ne serait pas mort.

Ha continuado el guia perdiéndose y llevándonos por caminos diabólicos , nó sin que en todo esto se mezclaran varios episodios de montar y echar pie á tierra , enfadar-nos con él , amenazarle con ir á escape cuando hallásemos un buen camino , y á todo contestaba con su acostumbrada frase no tenga ansi , es decir no tenga V. cuidado .

 Se me antojaba el non mi ricordo del italiano que figura en el proceso de la princesa de Gales , y de cuyo nombre verdaderamente non mi ricordo. ¿ Para cuándo querrá este hombre que guardemos el cuidado ? Habia que pasar una acequia y Trinch no ha sabido dar con el vado , de manera que ha sido necesario que anduviésemos hasta el mar en el punto en que la acequia se unia con este , y por allí hemos atravesado descalzándonos antes sin embargo de que estábamos sudando á mares y hacia un calor intolerable .

 

Si salimos bien de estos pediluvios andando despues como hemos andado entre lagunas y aguas fétidas , digo que nuestra salud puede resistirlo todo. Pasada la acequia hemosechado por un arenal muy inmediato al mar , arenal triste,absolutísimamente solitario , ardiente , y en donde se percibia un olor pestífero , causado por el agua corrompida ypor otras porquerías que estaban hacinadas en la playa.

Allí no babia viviente alguno y eso era la imágen de la Arabia. El sol asomando de tiempo en tiempo entre las nubes lanzaba rayos abrasadores : en alta mar descargaba una tempestad y retumbaba el trueno , y la desierta playa sin una lancha , sin un viviente , sin nada que interrumpiera su tristeza , verdaderamente estremecia . Ese es el tristísimo camino de Alcudia y dura tres horas. ¡ O tú lector , si acaso algun dia te ocurriese ir á Alcudia , rechaza esta idea como una manifiesta tentacion del demonio! En esa playa , y por ese camino se cogen las tercianas que son la enfermedad habitual de esa ciudad triste y desierta , sobre la cual cae en las madrugadas y en las últimas hores de la tarde una niebla pestilente que ataca la salud de todos los habitantes y mas la de los forasteros. Ese desierto dura tres horas que son eternas , intolerables ; los animales se hunden hasta la rodilla , el aire es pesado , el calor sufoca , y en el invierno la mar por poco que esté agitada de un lugar á otro los montones de arena que hay á la izquierda le amenaza sepultarle bajo uno de ellos . Ese desierto es atroz , inspira ideas horribles , y su fetidez y soledad le hacen repugnante y espantable.

Al acabarse el desierto hemos atravesado la laguna que conduce á la Albufera por un larguísimo puente , parte de

piedra y parte de tablas , de unos diez palmos de ancho ,

https://books.google.es/books?id=4ewK2G4Tr8wC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false