L’any 1867 Heinrich Alexander Pagenstecher, en el seu llibre, descriu el seu viatge a Mallorca amb gran precisió. Al llarg del seu llibre, Pagenstecher ofereix una visió detallada de la geografia, la cultura, la història i la gent de l'illa. Els lectors gaudiran de la perspectiva única, de Mallorca i la seva cultura, el que converteix en una lectura imprescindible, per a qualsevol interessat a l'illa.
És molt interessant, el seu pas per dins Son Bauló, i com ho conta, que podràs llegir seguidament. Si ho trobes interessant, podràs llegir o consultar tot el llibre, obrint l’enllaç que està escrit al final.
Aquest any Llorenç Dalmau, Picafort, tenia 53 anys, i estava de vigilant a Son Bauló, però cap dels dos es mencionen un a l'altre. Deu anys abans, els carabiners havien demanat, amb una carta al batle, demanant per en Picafort, perquè no tenia llicència de pesca.
Però el més interessant, és la descripció que fa del seu pas per dins Son Bauló, que haurem de llegir amb molta atenció, per entendre com ho contava, el primer alemany que descriu el paisatge.
Els estudiosos creuen, i nosaltres hi estem d'acord, que aquesta obra és prou important per ser preservada, reproduïda i posada a disposició del públic en general. Agraïm el vostre suport al procés de preservació, i us agraïm que sigueu una part important, per mantenir aquest coneixement viu i rellevant.
Espero que us agradi aquesta lectura.
PERDUTS PER DINS SON BAULÓ
Dr. H. A. Pagenstecher
Text del llibre:
Semblava impossible que uns traginers de Pollença, com els nostres, desconeguessin d'aquesta sort els camins que estaven tres o quatre llegües del seu país. No obstant això, el nostre error, ens va proporcionar una bellíssima vista. El terreny cobert d'escàs, matoll baix, al llarg del bosc fins a la riba, en la qual, els penyals formen una faixa estreta i escarpada, coberta per les onades de blanca escuma, i a poques llegües de distància es veia enfront, formant l’horitzó, l'elevada serra que acabant al cap Farrutx, ens separava d'Artà.
El punt en què llavors ens trobàvem, és el mateix que figura al mapa, amb el nom de les dues roques. Una profunda soledat ens envoltava. Fins a la mar que s'estenia llarg i ample a la nostra vista, estava solitari, i sense un vaixell de vela. (velero)
Només una lleugera faixa de blanquinosa d'escuma, interrompia el ters mirall. Però tenint poc temps per perdre, aviat ens apartem d'aquesta contemplació, per buscar al mapa, el nostre nou rumb. Després de buscar-lo, per espai d'un quart d'hora, errant per la costa, vam tornar a trobar el nostre sender, travessant un profund barranc.
Al fons les aigües torrentoses de la Síquia Real, formen un pantà, que arriba fins al mar, que a estiu en queda separat, per una barra que llavors estava mig destruïda. Els flancs del barranc, oferien igual inclinacions per ambdós costats, per tant, no hi havia de pensar a provar travessar la llacuna, amb les nostres cavalleries, sense greu risc. La proximitat de la desembocadura, de l'escarpat barranc a plena mar, cap a aquesta perspectiva era més perillosa i pintoresca.
Aquest no obstant, va venir a augmentar els nostres dubtes, sobre si podríem assolir la fi d'aquesta marxa, i es feia molt factible, que ens veiéssim obligats a romandre aquella nit, al mig d'algun bosc. Vam tornar a emprendre les nostres indagacions, cap a l'interior al llarg del barranc, i no triguem molt, a ensopegar novament amb la paredassa.
Aquesta vegada, ens va oferir un esvoranc, pel qual penetrem en els camps de Son Bauló. Poc temps els havíem creuat, quan trobem un home mig vestit, desgrenyat, i d'aspecte salvatge, acompanyat de dos cans.
Desitjava aquest que li expliquéssim la nostra presència en aquells llocs, i D. Basili amb la seva habitual destresa, va domesticar la fera, mitjançant una moneda, i el va transformar aviat, amb el més complaent servidor i conductor. Xerrant i rient ens va acompanyar, primer per camps sembrats, després entre boscos i matolls, durant mitja hora, a una llegua més endavant, fins a un punt del torrent, on queda reduït a un simple rierol (torrent), i es passa per un pont mig trencat.
Aquest era el punt més important per a ell, perquè allà estava cremant un munt de llenya, que transformava en carbons. Els nostres amics ens van explicar, que a vegades, són els arrendadors que van a propòsit mal vestit, particularment dins de la capital, a fi d'aparèixer més miserables, i aconseguir així, que no els apugin el preu de l'arrendament.
Nombroses hisendes estan concentrades en mans d'algunes poques famílies, que, per tant, les arrenden malament, i de vegades sense visitar-les mai. En veritat que aquest descuit de la propietat, produeix en aquells llocs de l'illa on això existeix, uns paisatges naturals molt més agradables i bells, que els que resulten de les porcions cultivades, amb la cura més gran i incessant assiduïtat; però la riquesa en general, pateix en gran manera, amb l'existència d'aquestes propietats.
Vam fer muntar de nou als nostres mossos, que s'havien baixat a l'entrada del bosc, i seguim caminant pel mig d'un altre bosc molt bonic, i del qual se n'escampava sovint la caça, volant cap al camp que estava a l'altra banda de la riera. A la dreta deixem les fèrtils terres, els edificis i el molí de vent de Son Real.
A les set, el sol horriblement pàl·lid, llançava els seus raigs vermells cap a noltros, travessant els núvols, llavors trobàrem en un camp de blat inundat, que travessem penosíssimament, gairebé a les fosques i amb aigua fins als turmells.
Així arribem a Son Serra de Marina, que ens va oferir una important casa de camp i un camí practicable per a carros que mereixia el nom de carretera.
Així és que sense titubejar, vam resoldre arribar aquella mateixa nit a la vila d'Artà, malgrat les dues llegües i mitja, a què si més encara ens separaven d’allà. En conseqüència, ordenem que no es desensellin les bèsties, i que tot estigués llest per emprendre la marxa al cap d'una hora.
Les construccions considerables de Son Serra, que consisteixen amb casa per a l'amo, habitació de l'arrendador, dependències i quadres, envolten un gran pati. Els muls, doncs, es van col·locar a les quadres, amb el seu morral ple de faves i garroves, i nosaltres entrem a la gran sala dels empleats de la hisenda, que consistia amb un quarto llarg i fosc, separat per dues parets fins a mitjana altura d'home, i d'una gran xemeneia. Allà, estaven asseguts a la calor d'un gran foc de branques, unes trenta persones de tot sexe i edat, que a penes cabien sota la campana de la xemeneia. Un màgic i bell calderó de coure bullia amunt la flama.
Els pagesos ens van acostar algunes cadires, van posar més llenya a la llar, i seiem barrejats amb boniques camperoles, assecant els nostres vestits amb aquella agradable calor. Les noies portaven els seus vestits de festa, i tenien bonics ulls i admirables trenes de pèl. Si totes aquestes trenes eren veritables i legitimes, ho deixo a la decisió del lector, doncs és molt fàcil, que faltant de vegades una bella cabellera natural, se suplanta amb pèl postís.
Un dels mossos feia música i bromes, mentre un altre, sens dubte el més instruït, llegia a un dels seus companys una carta endarrerida.
Mentrestant, l'arrendadora, oblidant la inoportuna arribada de tant hostes inesperats, s'ocupava en adreçar una llarga taula. Ens va donar llet, una gran ampolla de vi negre, excel·lent pa moreno, i bon formatge d'ovella.
Grasset de Sant Sauveur anomena brossat a aquest formatge d'ovella.(1)
Tot això afegit a un tros vianda de carn que es va trobar en un racó de la nostra cistella, va ser en gran part donat als nostres mossos que estaven realment extenuats.
A les vuit trenquem novament la marxa. Prenem una senda que travessava boscos i praderies. Espessos núvols ocultaven els núvols, i a penes podíem veure pocs passos de distància. Això ens va obligar a prendre dos homes que ens acompanyessin amb llanternes. Cobertes les espatlles amb les conegudes pells de cabra, amb els seus llums, saltant entre els arbres, pels costats de la nostra caravana, Xerrant amb els traginers, se'm figurava veure la marxa de Bacó escoltat pels sàtirs. Arribats a una bona carretera, deixem el bosc i acomiadem els llanterners.
La lluna gairebé al seu ple, va acabar per aclarir-se enterament, i va escampar la seva màgica llum sobre les blanquinoses fulles de les oliveres, il·luminant els núvols i permetent-nos diferents fins als cims més llunyans. Els nostres animals es trobaven més animats que al matí i vam deixar muntar als nostres homes a les anques i avancem ràpidament.
El vent de la nit era suau, totes les plantes exhalaven les seves aromes amb més força, a causa de la pluja anterior, a l'espai ressonaven el xiscle malenconiós del mussol i els balits de les cabres.
Caminàvem cantant alegres cançons a totes les llengües per excitar el pas de les nostres muntures.
Per això vam poder veure des que vam deixar el bosc, el terreny que travessàvem és lleugerament montuós i cobert d'oliverar. Seguidament, traspassem l'arena que baixa del famós pic de Farrutx, que havíem tingut a la vista durant una gran part del dia i baixem cap a Artà per un barranc en el qual corria un rierol, que després es reuneix amb el d’en Millac, i vam haver de travessar prop del poble.
Quedaven esvaïts els nostres temors. Encara s'ocultés la lluna i el torrent molt crescut per la forta pluja del dia, estigués en aquell moment a l'ombra, els nostres valents animals ho va deixar amb pas segur, a malgrat portar els més dos homes, i el seu corresponent equipatge.
Arribats a Artà sobre les onze. . .
(1) Així es diu en efecte, perquè l'autor anomena formatge a l'espès mató d’aquest país.-(P.V
***
Per seguir llegint el llibre pitja l'enllaç:
%20VIAJE%20A%20LA%20ISLA%20DE%20MALLORCA%20.png)
***
A LA REVISTA CAN PICAFORT
El tex de l'escrit.
Pagina 34
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada