VIATJE A CAN PICAFORT. Joan Cortada 1845

Descriu el seu pas per Son Bauló, l’any  1845, com un paisatge solitari i trist que val la pena donar-li una ullada, per entendre com eren aquelles terres, on avui s’ha aixecat Can Picafort.

Aquest any, va néixer la filla de Llorenç Fuster, en Picafort, quan ell tenia 29 anys. La filla nomia Francisca Fuster Rosselló.  És probable que encara, no estigués de vigilant a Can Picafort.  En canvi l’altra vigilant, Llorenç Dalmau en Barret, que va començar l’any 1821, en temps de la pesta groga, és probable que encara estigues per Son Bauló.

En Joan Cortada només parla, al relat, d’un pastor, però troba un lloc totalment abandonat, tal com ho descriu.

L’escriptor i novel·lista Joan Cortada i Sala  fou un novel·lista, periodista i historiador català. Va escriure també el llibre de viatges . Viaje a la Isla de Mallorca en el estio de 1845.

Esper t’agradi  aquest relat descrit abans del doctor alemany Alexander Henrich Pangenstecher 1865 o el relat de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, qui descriu encara la caseta d'en Barret l’any 1885. 

Ara que ho he escrit, és curiós que aquests tres relators de Son Bauló, escriguessin  el seu pas per aquestes terres, amb una diferència de 20 anys cada un, com si fos una premonició, de què un dia aquelles terres,  serien  el gran orbe de Can Picafort.

Els anys 1845, 1865 i l’any 1885.

  

***

Aixecats a les dues i mitja, hem sortit cap a Alcúdia, no sense por de mullar-nos, perquè el cel estava encapotat i al cap  un aire humit, indici molt immediat de la pluja. En efecte, ha començat a plovisquetjar, però s'ha presentat al cel, el senyal de l'aliança entre Déu "els homes, i la boira s'ha esvaït, si bé quedant el cel cobert. Mentre hem caminat pel territori d'Artà, el país ha estat bell, i ben conreat, com tots els voltants d'aquest poble; garrovers, i algun pi o alzina. Arbres endarrerits del bosc anterior, i com a precursors del que seguia. En efecte, ha vingut bosc, i han vingut muntanyes verges, encara que alternen, els matolls i les penyes, amb una fesomia, que mostra no haver-los mai tocat, la mà del homo. En tot el camí d'avui, fins a Alcúdia, que és de vuit hores, hi ha una solitud espantosa.

A les sendes per on anàvem, no transitaven cap hom, ni cap animal, no hi havia cases, tot era silenci i calma, i els habitants dels boscos estan tan acostumats a ells, que per prop nostre, han travessat diverses vegades, perdius i conills. Un que un altre ocell, que deixava anar un tristíssim xiulet, però no se sentia aire, ni brillava el sol, ni hi havia cap objecte, que alegrés aquella tristesa.

A les vuit hem arribat al ranxo, anomenat Son Serra de marina, on solen esmorzar bé, perquè l'amic Zaforteza, no content amb obsequiar-nos a casa, ens ha fet col·locar a les alforges, una rebosteria, fins i tot un excel·lent vi, anomenat Giró, que de pas recomanem als bevedors. Una  qualitat de vi, de pèl al pit.

Veritablement, podem exclamar en aquest punt: Aquí va començar Crist a patir. Vaig dir al seu moment, que el nostre guia, era José Company, anomenat Trinch , i que ens ho van recomanar, com el millor guia de l'illa, al·legant a favor seu, que ho havia estat durant molts d'anys. Des que va a la nostra companyia, hem tingut ocasió, de prendre-li el pols,  pel fet fins ara, i principalment per allò d'avui, el qualifiquem de l'homo més neci, majadero , ruquet i bonegó, que hi ha en gran part, del món descobert de la terra, i pel pitjor guia, que menja a les fosques, perdent-se diverses vegades, obligant-nos en una d'elles, a retrocedir un bon tros. Ens ha portat per un camí, per on mai fins avui, havien anat animals, de manera que un pastor ens ha dit, que no podrien passar els  nostros, Donat perquè contínuament tindríem jeure, perquè no se'ns quedés agafada,  alguna branca el cap, com ha succeït amb els capells, o sense capells. En aquest compromís m'han passat els dos versos, que va posar a la seva botiga, un perruquer francès, al peu de la mostra, què estava pintat a Absalon, penjat d'un arbre pels cabells.

 

Voyez d' Absalon le malhereux sort ,

S'il eût porté perruque il ne serait pas mort.

Traduït:

Vegeu el desgraciat destí d'Absalom,

Si hagués portat una perruca no hauria mort.

Ha continuat el guia perdent-se, i portant-nos per camins diabòlics, no sense que en tot això, es barregessin diversos episodis, de muntar i tirar peu a terra (caure des cavall), enfadar-nos amb ell, amenaçar-lo d'anar a fugida, quan trobéssim un bon camí, i a tot contestava, amb la seva acostumada frase. “No passis ansi”. És a dir aneu alerta.

En semblava el nom, el meu ricord de l'italià, que figura en el procés de la princesa de Gal·les, i del nom veritablement, non men ricordo. Per quant voldrà aquest home que guardem la cura? Calia passar una síquia, i en Trinch no ha sabut trobar el pas, de manera que ha calgut, que caminéssim fins al mar, en el punt que la síquia s'unia amb aquest, (torrent de Son Bauló) i per allà hem travessat descalçant-nos, abans, però, que estàvem suant a mars, i amb una calor intolerable.

Si sortim bé d'aquests pediluvis caminant, després com hem caminat entre llacunes, i aigües fètides, dic que la nostra salut ho pot resistir tot. Passada la síquia hem sortit per un arenal, molt immediat al mar, arenal trist, absolutíssimament solitari, ardent, i on es percebia una olor pestífera, causada per l'aigua corrompuda, i per altres porqueries que estaven amuntegades a la platja. (Platja de Son Bauló)

Allà no hi havia cap vivent, i això era la imatge de l'Aràbia. El sol sortint de tant en tant, entre els núvols, llançava flamerades abrasadores. A alta mar descarregava una tempesta, i retrunyia el tro, i la deserta platja, sense una llanxa, sense un vivent, sense res que interrompés la seva tristesa, veritablement estremeixia. Aquest és el tristíssim camí d'Alcúdia, i dura tres hores. O tu lector, si potser algun dia et passés pel cap anar a Alcúdia, rebutja aquesta idea, com una manifesta temptació del dimoni! En aquesta platja, i per aquest camí s'agafen les tercianes, que són la malaltia habitual d'aquesta ciutat,  trista i deserta, sobre la qual cau a les matinades, i a les darreres hores de la tarda, una boira pestilent, que ataca la salut de tots els habitants, i més la dels forasters.

Aquest desert dura tres hores que són eternes, intolerables; els animals s'enfonsen fins al genoll, l'aire és pesat, la calor sufoca, i a l'hivern, la mar per poc que estigui agitada, d'un lloc a l'altre, els munts d’arena que hi ha a l'esquerra, amenaça sepultar-lo sota a un d'ells. Aquest desert és atroç, inspira idees horribles, i la seva fetidesa, i la solitud, el fan repugnant i espantable.

En acabar-se el desert, hem travessat la llacuna que condueix a l'Albufera, per un llarguíssim pont, part de pedra i part de taulons, d'uns deu pams d'amplada.

***

Per llegir el llibre complet pitja l'enllaç

https://books.google.es/books?id=4ewK2G4Tr8wC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

***

VIAJE A LA ISLA DE MALLORCA  ESTIO DE 1845  JUAN CORTADA

DIA 9.

PAG 88

Levantados á las tres y media hemos salido para Aleudia nó sin temor de mojarnos porque el cielo estaba encapotado y hacia un aire húmedo , indicio muy inmediato de la lluvia . En efecto ha comenzado á lloviznar , pero se ha presentado en el cielo la señal de la alianza entre Dios " los hombres , y la niebla se ha desvanecido si bien quedando el cielo cubierto. Mientras hemos caminado por el territorio de Artá el pais ha sido bello y bien cultivado , como todos los alrededores de este pueblo ; despues ha venido bosque y luego grandes olivares en que habia muchos algarrobos y algun pino ó encina , árboles rezagados del bosque anterior y como precursores del que seguia. En efecto ha venido bosque y han venido montes vírgenes todavía en que alternan los matorrales y las peñas, con una fisonomia que muestra no haberlos jamás tocado la mano del bombre. En todo el camino de hoy hasta Alcudia que es de ocho horas hay una soledad espantosa. En las sendas por donde íbamos no transitaban hombre ni animal alguno , no habia casas , todo era silencio y calma , y los habitants de los bosques estan tan acostumbrados á ellos que por cerca de nosotros han eruzado varias veces perdices y conejos . Uno que otro pájaro soltaba un tristísimo silbido , pero no se oia aire , ni brillaba el sol , ni habia objeto alguno que alegrase aquella tristeza .

A las ocho hemos llegado al manso Hamado Son Serra de marina , en donde bemos almorzado bien , porque el amigo Zaforteza no contento con obsequiarnos en su casa nos ha hecho colocar en las alforjas una repostería , incluso un escelente vino llamado Giró que de paso recomendamos á los beberrones en calidad de vino de pelo en pecho.

Verdaderamente podemos esclamar en este punto : Aqui comenzó Cristo ȧ padecer . Dije á su tiempo que nuestro guia era José Company apodado Trinch , y que nos lo encarecieron como el mejor guia de la isla , alegando en abono suyo que habia sido veredero una porcion de años. Desde que va en nuestra compañía hemos tenido ocasion de tomarle el pulso ; y por lo hecho hasta ahora , y principalmente por lo de hoy le calificamos del hombre mas necio , majadero , borrico y bonazo que hay en gran parte de lo descubierto de la tierra , y por el peor guia que come panido á tientas , perdiéndose varias veces , obligándonos en una de ellas á retroceder un buen trecho , nos ha llevado por un camino por donde nunca hasta hoy habian ido animales , de modo que un pastor nos ha dicho que no podrian pasar los nuestros , sobre los cuales continuamente habíamos de tendernos para que no se nos quedara agarrada en alguna rama la cabeza, como ha sucedido con los sombreros, sin embargo de ser gachos y muy gachos. En tal aprieto me han ocurrido los dos versos que puso en su tienda un peluquero francés al pie de la muestra en que estaba pintado Absalon colgado de un árbol por los cabellos .

Voyez d' Absalon le malhereux sort ,

S'il eût porté perruque il ne serait pas mort.

Ha continuado el guia perdiéndose y llevándonos por caminos diabólicos , nó sin que en todo esto se mezclaran varios episodios de montar y echar pie á tierra , enfadar-nos con él , amenazarle con ir á escape cuando hallásemos un buen camino , y á todo contestaba con su acostumbrada frase no tenga ansi , es decir no tenga V. cuidado .

 Se me antojaba el non mi ricordo del italiano que figura en el proceso de la princesa de Gales , y de cuyo nombre verdaderamente non mi ricordo. ¿ Para cuándo querrá este hombre que guardemos el cuidado ? Habia que pasar una acequia y Trinch no ha sabido dar con el vado , de manera que ha sido necesario que anduviésemos hasta el mar en el punto en que la acequia se unia con este , y por allí hemos atravesado descalzándonos antes sin embargo de que estábamos sudando á mares y hacia un calor intolerable .

 

Si salimos bien de estos pediluvios andando despues como hemos andado entre lagunas y aguas fétidas , digo que nuestra salud puede resistirlo todo. Pasada la acequia hemosechado por un arenal muy inmediato al mar , arenal triste,absolutísimamente solitario , ardiente , y en donde se percibia un olor pestífero , causado por el agua corrompida ypor otras porquerías que estaban hacinadas en la playa.

Allí no babia viviente alguno y eso era la imágen de la Arabia. El sol asomando de tiempo en tiempo entre las nubes lanzaba rayos abrasadores : en alta mar descargaba una tempestad y retumbaba el trueno , y la desierta playa sin una lancha , sin un viviente , sin nada que interrumpiera su tristeza , verdaderamente estremecia . Ese es el tristísimo camino de Alcudia y dura tres horas. ¡ O tú lector , si acaso algun dia te ocurriese ir á Alcudia , rechaza esta idea como una manifiesta tentacion del demonio! En esa playa , y por ese camino se cogen las tercianas que son la enfermedad habitual de esa ciudad triste y desierta , sobre la cual cae en las madrugadas y en las últimas hores de la tarde una niebla pestilente que ataca la salud de todos los habitantes y mas la de los forasteros. Ese desierto dura tres horas que son eternas , intolerables ; los animales se hunden hasta la rodilla , el aire es pesado , el calor sufoca , y en el invierno la mar por poco que esté agitada de un lugar á otro los montones de arena que hay á la izquierda le amenaza sepultarle bajo uno de ellos . Ese desierto es atroz , inspira ideas horribles , y su fetidez y soledad le hacen repugnante y espantable.

Al acabarse el desierto hemos atravesado la laguna que conduce á la Albufera por un larguísimo puente , parte de

piedra y parte de tablas , de unos diez palmos de ancho ,

https://books.google.es/books?id=4ewK2G4Tr8wC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

PERDUTS DINS SON BAULÓ, del llibre de Dr. Heinrich Alexander. Pagenstecher

 L’any 1867 Heinrich Alexander Pagenstecher,  en el seu llibre, descriu el seu viatge a Mallorca amb gran precisió. Al llarg del seu llibre, Pagenstecher ofereix una visió detallada de la geografia, la cultura, la història i la gent de l'illa. Els lectors gaudiran de la perspectiva única, de Mallorca i la seva cultura, el que converteix en una lectura imprescindible, per a qualsevol interessat a l'illa.

És molt interessant, el seu pas per dins Son Bauló, i com ho conta, que podràs llegir seguidament. Si ho trobes interessant,  podràs llegir o consultar tot el llibre, obrint l’enllaç que està escrit al final.

Aquest any Llorenç Dalmau, Picafort, tenia 53 anys, i estava  de vigilant a Son Bauló, però  cap dels dos es mencionen un a l'altre. Deu anys abans, els carabiners havien demanat, amb una carta al batle, demanant per en Picafort, perquè no tenia llicència de pesca.

Però el més interessant, és la descripció que fa del seu pas per dins Son Bauló,  que haurem de llegir amb molta atenció, per entendre com ho contava, el primer alemany que descriu el paisatge.

Els estudiosos creuen, i nosaltres hi estem d'acord, que aquesta obra és prou important per ser preservada, reproduïda i posada a disposició del públic en general. Agraïm el vostre suport al procés de preservació, i us agraïm que sigueu una part important, per mantenir aquest coneixement viu i rellevant.

Espero que us agradi aquesta lectura.

 PERDUTS PER DINS SON BAULÓ

 

Dr. H. A. Pagenstecher

 

Text del llibre:

 

Semblava impossible que uns traginers de Pollença, com els nostres, desconeguessin d'aquesta sort els camins que estaven tres o quatre llegües del seu país. No obstant això, el nostre error, ens va proporcionar una bellíssima vista. El terreny cobert d'escàs, matoll baix, al llarg del bosc fins a la riba, en la qual, els penyals formen una faixa estreta i escarpada, coberta per les onades de blanca escuma, i a poques llegües de distància es veia enfront, formant l’horitzó, l'elevada serra que acabant al cap Farrutx, ens separava d'Artà.

 

El punt en què llavors ens trobàvem, és el mateix que figura al mapa, amb el nom de les dues roques. Una profunda soledat ens envoltava. Fins a la mar que s'estenia llarg i ample a la nostra vista, estava solitari, i sense un vaixell de vela. (velero)

 

Només una lleugera faixa de blanquinosa d'escuma, interrompia el ters mirall. Però tenint poc temps per perdre, aviat ens apartem d'aquesta contemplació, per buscar al mapa, el nostre nou rumb. Després de buscar-lo, per espai d'un quart d'hora, errant per la costa, vam tornar a trobar el nostre sender, travessant un profund barranc.

 

Al fons les aigües torrentoses de la Síquia Real, formen un pantà, que arriba fins al mar, que a estiu en queda separat, per una barra que llavors estava mig destruïda. Els flancs del barranc, oferien igual inclinacions per ambdós costats, per tant, no hi havia de pensar a provar travessar la llacuna, amb les nostres cavalleries, sense greu risc. La proximitat de la desembocadura, de l'escarpat barranc a  plena mar, cap a aquesta perspectiva era més perillosa i pintoresca.

 

 Aquest no obstant, va venir a augmentar els nostres dubtes, sobre si podríem assolir la fi d'aquesta marxa, i es feia molt factible, que ens veiéssim obligats a romandre aquella nit, al mig d'algun bosc. Vam tornar a emprendre les nostres indagacions, cap a l'interior al llarg del barranc, i no triguem molt, a ensopegar novament amb la paredassa.

 

Aquesta vegada, ens va oferir un esvoranc, pel qual penetrem en els camps de Son Bauló. Poc temps els havíem creuat, quan trobem un home mig vestit, desgrenyat, i d'aspecte salvatge, acompanyat de dos cans.

 

Desitjava aquest que li expliquéssim la nostra presència en aquells llocs, i D. Basili amb la seva habitual destresa, va domesticar la fera, mitjançant una moneda, i el va transformar aviat, amb el més complaent servidor i conductor. Xerrant i rient ens va acompanyar, primer per camps sembrats, després entre boscos i matolls, durant mitja hora,  a una llegua més endavant, fins a un punt del torrent, on queda reduït a un simple rierol (torrent), i es passa per un pont mig trencat.

 

Aquest era el punt més important per a ell, perquè allà estava cremant un munt de llenya, que transformava en carbons. Els nostres amics ens van explicar, que a vegades, són els arrendadors que van a propòsit mal vestit, particularment dins de la capital, a fi d'aparèixer més miserables, i aconseguir així, que no els apugin el preu de l'arrendament.

 

 Nombroses hisendes estan concentrades en mans d'algunes poques famílies, que, per tant, les arrenden malament, i de vegades sense visitar-les mai. En veritat que aquest descuit de la propietat, produeix en aquells llocs de l'illa on això existeix, uns paisatges naturals molt més agradables i bells, que els que resulten de les porcions cultivades, amb la cura més gran i incessant assiduïtat; però la riquesa en general, pateix en gran manera, amb l'existència d'aquestes propietats.

 

Vam fer muntar de nou als nostres mossos, que s'havien baixat a l'entrada del bosc, i seguim caminant pel mig d'un altre bosc molt bonic, i del qual se n'escampava sovint la caça, volant cap al camp que estava a l'altra banda de la riera.  A la dreta deixem les fèrtils terres, els edificis i el molí de vent de Son Real.

 

A les set, el sol horriblement pàl·lid, llançava els seus raigs vermells cap a noltros, travessant els núvols, llavors trobàrem en un camp de blat inundat, que travessem penosíssimament, gairebé a les fosques i amb aigua fins als turmells.

 

 Així arribem a Son Serra de Marina, que ens va oferir una important casa de camp i un camí practicable per a carros que mereixia el nom de carretera.

 

Així és que sense titubejar, vam resoldre arribar aquella mateixa nit a la vila d'Artà, malgrat les dues llegües i mitja, a què si més encara ens separaven d’allà.  En conseqüència, ordenem que no es desensellin les bèsties, i que tot estigués llest per emprendre la marxa al cap d'una hora.

 

Les construccions considerables de Son Serra, que consisteixen amb casa per a l'amo, habitació de l'arrendador, dependències i quadres, envolten un gran pati. Els muls, doncs, es van col·locar a les quadres, amb el seu morral ple de faves i garroves, i nosaltres entrem a la gran sala dels empleats de la hisenda, que consistia amb un quarto llarg i fosc, separat per dues parets fins a mitjana altura d'home, i d'una gran xemeneia. Allà, estaven asseguts a la calor d'un gran foc de branques, unes trenta persones de tot sexe i edat, que a penes cabien sota la campana de la xemeneia. Un màgic i bell calderó de coure bullia amunt la flama.

 

Els pagesos ens van acostar algunes cadires, van posar més llenya a la llar, i seiem barrejats amb boniques camperoles, assecant els nostres vestits amb aquella agradable calor. Les noies portaven els seus vestits de festa, i tenien bonics ulls i admirables trenes de pèl. Si totes aquestes trenes eren veritables i legitimes, ho deixo a la decisió del lector, doncs és molt fàcil, que faltant de vegades una bella cabellera natural, se suplanta amb pèl postís.

 

Un dels mossos feia música i bromes, mentre un altre, sens dubte el més instruït, llegia a un dels seus companys una carta endarrerida.

 

Mentrestant, l'arrendadora, oblidant la inoportuna arribada de tant hostes inesperats, s'ocupava en adreçar una llarga taula.  Ens va donar llet, una gran ampolla de vi negre, excel·lent pa moreno, i bon formatge d'ovella.

 

Grasset de Sant Sauveur anomena brossat a aquest formatge d'ovella.(1)

 

Tot això afegit a un tros vianda de carn que es va trobar en un racó de la nostra cistella, va ser en gran part donat als nostres mossos que estaven realment extenuats.

 

A les vuit trenquem novament la marxa. Prenem una senda que travessava boscos i praderies. Espessos núvols ocultaven els núvols, i a penes podíem veure pocs passos de distància. Això ens va obligar a prendre dos homes que ens acompanyessin amb llanternes. Cobertes les espatlles amb les conegudes pells de cabra, amb els seus llums, saltant entre els arbres, pels costats de la nostra caravana, Xerrant amb els traginers, se'm figurava veure la marxa de Bacó escoltat pels sàtirs. Arribats a una bona carretera, deixem el bosc i acomiadem els llanterners.

 

La lluna gairebé al seu ple, va acabar per aclarir-se enterament, i va escampar la seva màgica llum sobre les blanquinoses fulles de les oliveres, il·luminant els núvols i permetent-nos diferents fins als cims més llunyans. Els nostres animals  es trobaven més animats que al matí i vam deixar muntar als nostres homes a les anques i avancem ràpidament.

 

El vent de la nit era suau, totes les plantes exhalaven les seves aromes amb més força, a causa de la pluja anterior, a l'espai ressonaven el xiscle malenconiós del mussol i els balits de les cabres.

 

Caminàvem cantant alegres cançons a totes les llengües per excitar el pas de les nostres muntures.

 

Per això vam poder veure des que vam deixar el bosc, el terreny que travessàvem és lleugerament montuós i cobert d'oliverar. Seguidament, traspassem l'arena que baixa del famós pic de Farrutx, que havíem tingut a la vista durant una gran part del dia i baixem cap a Artà per un barranc en el qual corria un rierol, que després es reuneix amb el d’en Millac, i vam haver de travessar prop del poble.

 

 Quedaven esvaïts els nostres temors. Encara s'ocultés la lluna i el torrent molt crescut per la forta pluja del dia, estigués en aquell moment a l'ombra, els nostres valents animals ho va deixar amb pas segur, a malgrat portar els més dos homes, i el seu corresponent equipatge.

 

Arribats a Artà sobre les onze. . .

 

(1) Així es diu en efecte, perquè l'autor anomena formatge a l'espès mató d’aquest país.-(P.V

***

Per seguir llegint el llibre pitja l'enllaç:

https://books.google.es/books?id=NiO2J7_KxmQC&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

***

A LA REVISTA CAN PICAFORT

El tex de  l'escrit.

Pagina 34

https://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/premsaForanaMallorca/archives/Can_Pica/fort_199.dir/Can_Picafort_1990_mes02_n0091.pdf